A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Segon llibre dels Macabeus 7,1-2,9-14).
En
aquells dies,
set
germans, que havien estat detinguts amb la seva mare,
eren
forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets,
a menjar
carn de porc, que la Llei
prohibia.
Un
d’ells, parlant per tots, digué:
«Què vols
saber de nosaltres amb aquest interrogatori?
Estem
disposats a morir
abans que
violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué:
«Tu ens
pots privar d’aquesta vida, botxí,
però el
Rei del món, als qui morim per les seves lleis,
ens
ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer.
Tragué la
llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren,
estengué
les mans sense por
i digué
amb una noble generositat:
«Les
havia rebudes del cel,
però per
fidelitat a les lleis del cel no les planyo
i espero
recobrar-les d’allà dalt.»
El rei
mateix i els de la seva comitiva
quedaren
corpresos de la valentia d’aquell noi,
que tenia
per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat.
A punt
d’expirar deia:
«Ara que
morim a mans dels homes,
és bo de
confiar en l’esperança
que Déu
ens dóna de ressuscitar-nos,
perquè tu
no ressuscitaràs pas a la vida.»
2ª LECTURA (2ª als
Tessalonicencs 2,16-3,5).
Germans,
que Jesucrist
mateix, el nostre Senyor,
i Déu, el
nostre Pare,
que ens
ha estimat tant
i ens ha
concedit per la seva gràcia
un consol
etern i una bona esperança,
conforti
els vostres cors
i els
faci constants en tota mena d’obres bones
i de bona
doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres:
que la Paraula del Senyor es
propagui pertot arreu
i sigui
glorificada com ho ha estat entre vosaltres,
i que Déu
ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,
perquè no
tothom té la fe.
El Senyor
és fidel.
Ell us
farà constants i us guardarà del Maligne.
Us tenim
tota la confiança en el Senyor,
i sabem
que tot això que us recomanem ja ho feu
i
continuareu fent-ho.
Que el
Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu
i sofrir
amb constància com ho féu Jesucrist.
EVANGELI. (Lluc 20,27-38).
En blau, allò que correspon a la versió
llarga
En aquell
temps,
uns
saduceus anaren a trobar Jesús.
Els
saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.
Per això li proposaren aquesta qüestió:
«Mestre, Moisès ens va prescriure
que si un home casat mor sense fills,
el seu germà es casi amb la dona del difunt,
per donar descendència al seu germà.
Doncs bé:
hi havia set germans.
El primer, que era casat, morí sense fills.
El segon, el tercer, i així fins al setè
es van casar amb la dona del difunt
i moriren sense deixar fills.
Finalment ella també morí.
Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,
de quin dels set serà l’esposa?
Perquè tots set s’hi havien casat.»
Jesús els respongué:
«En el
món present els homes i les dones es casen,
però els
qui Déu considerarà dignes
de tenir
un lloc en el món que vindrà
i en la
resurrecció dels morts
no es
casaran,
perquè ja
no podran morir mai més.
Pel fet
de tenir part en la resurrecció
són
iguals que els àngels
i són
fills de Déu.
I que els
morts han de ressuscitar,
Moisès
mateix ho deixa entendre
en el
passatge de la Bardissa
que no es consumia,
quan diu
que el Senyor
és el Déu
d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.
Déu no és
Déu de morts, sinó de vius,
perquè,
per a ell tots viuen.»
B.
LLENGUATGE.
1. El camí de jesús ja ha arribat a Jerusalem.
L’evangelista
ens ha presentat el relat simbòlic de la seva entrada triomfal (com llegíem el Diumenge del
Ram). Jesús s’ha dirigit directament al temple per “purificar-lo”. Aquesta era una de les feines que,
segons les profecies, assenyalaven l’arribada del Messies.
Però del temple se n’havien fet amos els poderosos de torn, i aquests defensaran
la seva “propietat” amb totes les
forces. Inútilment, perquè la purificació
que realitza Jesús consisteix en substituir els temples de pedres per
l’autèntic i definiu “temple” on Déu vol ser adorat: cada ésser humà.
2. Lluc
posa els diferents relats d’enfrontament
dintre una llarga inclusió repetint
la mateixa frase al començament i al final d’aquests relats: “Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del
poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el
poble estava pendent d'ell i l'escoltava (Lluc
19,47 - Lluc
22,2).
Així,
doncs, tota l’activitat de Jesús a
Jerusalem està situada en l’horitzó de la seva mort.
Aquesta activitat està dividida en dues parts.
En la primera, són els representants del temple els qui ataquen, buscant de comprometre Jesús per desprestigiar-lo davant
el poble. En la segona, és Jesús mateix qui ataca,
posant en evidència la incoherència i la malícia dels dirigents del poble.
3. El
relat que hem llegit avui marca el final de la primera part: les insídies dels
dirigents. No és casual que, en l’horitzó de la mort de Jesús, Lluc ens
presenti la qüestió de la resurrecció.
Lluc es
serveix de la pregunta capciosa dels Saduceus
per posar en boca de Jesús l’ensenyament central del seu missatge: la resurrecció.
Lluc
elabora la resposta de Jesús no tant pensant en els Saduceus com en les comunitats
cristianes, les quals experimentaven en la seva pròpia pell la persecució i
la mort violenta, continuació de les de Jesús.
4. Hi
havia set germans...
Quan Lluc
escriu el seu Evangeli, els Saduceus
ja no existeixen. L’any 70 de la nostra era els exercits romans havien destruït
Jerusalem i el seu temple. Això comportà la desaparició dels Saduceus, sacerdots descendents del Gran
Sacerdot Sadoc, i gent important.
Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en relleu,
i per contrast, el missatge de la resurrecció.
L’argument
dels Saduceus per negar la resurrecció era clar i popular. Lluc el redacta de
tal manera que ens recordi des del primer moment un altre relat que s’havia fet molt popular: el martiri heroic dels “set germans” que no van dubtar a morir
manifestant explícitament la seva fe en la resurrecció (1ª Lectura. 2on.
Macabeus 7:1ss).
5.
L’objectiu primer de l’aparellament de l’home i la dona, en el Judaisme, era
mantenir la vida a través dels fills. Tenir
fills significava perdurar; no tenir
fills significava desaparèixer del tot al moment de la mort. D’aquí venia
la norma que va donar Moisès: Si un home mor sense fills, el germà que el
segueix s’ha de casar amb la viuda, i el primer fill que vingui s’ha de
considerar legalment fill del germà
difunt (Deuteronomi
25:5). “Hi havia ser
germans... De quin serà l’esposa?”. La pregunta és enginyosa, però no té
sentit perquè aplica al món futur les mateixes condicions del món
present.
6. El
món futur...
Lluc
mesura bé les paraules que posa en boca de Jesús.
En un
primer moment, Jesús no parla de dos móns, sinó de persones “trobades dignes de tenir un lloc en el món
que vindrà i en la resurrecció dels morts”. El món que vindrà i la resurrecció
són fruit de la manera de viure en aquest món.
El món
que vindrà i la resurrecció ja han estat inaugurats en la mort resurrecciosa de Jesús, el primogènit de la nova creació. I els qui
s’associen a la seva mort també queden associats a la seva resurrecció.
No es pot parlar de dos móns independents, l’un després de l’altre, sinó d’un
sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que
vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor
transforma els colors en una obra d’art. Així també es pot dir que qui estima
transforma la vida-tinguda-temporal
(món present) en Vida-donada-eterna (món
que vindrà).
La vida-tinguda es pot mantenir temporalment
tenint fills. En canvi la Vida-donada es manté per
sempre perquè està connectada directament a la Font de la Vida. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.
7. No
obstant, un cop ens ha dit això, l’evangelista pensa que una resurrecció així podria semblar
reservada només a algunes persones: aquelles que “en són trobades dignes”. Per això vol eixamplar la
resurrecció servint-se dels “escrits” del mateix Moisès (els únics que els Saduceus acceptaven com a revelats). A Moisès, Déu se li va
presentar com “el Déu d’Abraham, Déu
d’Isahac i Déu de Jacob” (Èxode
3:6). Com que Déu no és Déu de morts sinó de vius, podem deduir que, per a
Déu, Abraham, Isahac i Jacob són vius. L’argument manifesta la
incongruència de creure en Déu i, en canvi, no creure en la resurrecció, com
feien els Saduceus.
C.
MISSATGE.
La mort resurrecciosa de Jesús inaugura “el
món que ha de venir”, posant de manifest que Déu no és Déu de morts,
precisament perquè Ell és Font de Vida.
D:
RESPOSTA.
Si creiem
en Déu, la cosa més normal és creure també en la resurrecció. La dificultat sol
venir de la manera d’imaginar-la. Imaginem la mort com un pas en fals en
el camí de la vida; i després imaginem la resurrecció com un pas enrere per “tornar”
a la vida d’abans. Però ens adonem que les coses no funcionen així ni hi
poden funcionar.
La
resurrecció no és tornar a la vida
sinó una nova manera de viure
que comença ja abans de la mort. És passar de la vida-tinguda a la vida-que-es-dóna,
convertint la mort en la plenitud de la donació. Com el gra de blat que, a
l’espiga, és vida-tinguda, però, fet
pa sobre la taula, és vida-que-es-dóna.
El marc
que ens ajuda a entendre la resurrecció és la Pasqua. Podeu
llegir, si us sembla, en aquest mateix blog
els apunts de Pasqua de l’Any
B i de l’Any
C.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Busqueu, en la natura o en alguns objectes, exemples de coses que “viuen donant-se”.
2. En el
nostre temps d’explosió demogràfica,
veure el matrimoni en funció de la procreació, seria un anacronisme. Quins
altres significats, potser més importants, pot tenir avui dia el matrimoni?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada