El Ram. Any C.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,4-7).

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre

perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.

Un matí i un altre em desvetlla l’orella

perquè escolti com un deixeble.

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut;

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

2ª LECTURA (Filipencs 2,6-11).

Jesucrist,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició d’esclau.

Havent-se fet semblant als homes

i començant de captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exalçat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

(EVANGELI. (Lluc 19,28-40)).

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Lluc. És un relat llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc hi poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita. (De totes maneres, podeu llegir el text de la Passió de Jesús al blog de la Tertúlia en espiral, d’aquest diumenge.).

En aquell temps,

Jesús anava al davant pujant a Jerusalem.

Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,

a la muntanya de les Oliveres,

envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant

i, entrant, hi trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat mai.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava per què el deslligueu,

respondreu que el Senyor l’ha de menester.»

Els dos que Jesús enviava se n’anaren

i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.

Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren:

«Per què el deslligueu?»

Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»

Portaren el pollí a Jesús,

el guarniren tirant-li els mantells a sobre

i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava

estenien els mantells pel camí.

Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,

tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria,

començà de lloar Déu a grans crits

per tots els prodigis que havien vist, i deien:

«Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.

Pau al cel, i glòria allà dalt.»

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:

«Mestre, renya els teus seguidors.»

Ell respongué:

«Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»

B. LLENGUATGE.

Nota.

Sobre la festa del Ram i els diferents relats de la passió podeu llegir els APUNTS corresponents a l’ANY B.

Per altra part, la llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Lluc, supera les pretensions d’aquests APUNTS, i també la meva capacitat. Per això comentaré només alguns aspectes.

1. El relat de la passió segons st. lluc segueix molt de prop el de l’Evangeli de Marc. No obstant, hi trobem tota una colla de pinzellades pròpies i plenes de significat.

2. D’entrada, cal destacar la forta presència del Poble en tot el camí de Jesús fins a Jerusalem, primer, i fins al Calvari, després. La presència del Poble vol posar de relleu Jesús com a guia d’un nou èxode. No obstant, hi ha un gran punt d’inflexió: fins a Pilat, el Poble acompanya Jesús i, fins i tot el “protegeix” dels poderosos que ja han decidit matar-lo. En vàries ocasions s’afirma que els grans sacerdots i notables no s’apoderen de Jesús per por a la reacció del Poble que l’escoltava amb gust (Lluc 19,48).

Sorprenentment, quan els grans sacerdots i notables del Poble, de nit i amb traïdoria, ja s’han apoderat de Jesús, l’han condemnat, i l’han portat al Poder romà per fer-lo executar, el Poble demana la seva mort. I, a pesar de la sorprenent insistència de Pilat en declarar-lo innocent, el Poble crida: “Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!” (Lluc 23,18). A partir d’aquí, el Poble continua acompanyant Jesús, però ara per portar-lo al Calvari, a la mort.

3. Aquesta sorprenent proclama del Poble té un gran significat teològic. Israel és el poble elegit per Déu per mantenir en la Humanitat el desig i l’esperança de la llibertat. En un primer moment, aquest projecte de Llibertat fa “diferent” Israel entre els altres Pobles. En fa un “poble únic”. Molts israelites fins i tot confonien allò que era una missió amb un privilegi. Ara, la proclama solemne davant Pilat de no voler el Messies com a rei, “provoca” que “l’elecció” divina, fins ara centrada en Israel, s’universalitzi.

4. Déu ha estat fidel a les promeses fetes a Israel d’enviar-los el llibertador vertader i definitiu. Però el Poble l’ha negat “com a rei propi” i l’ha lliurat als pagans, és a dir: a tothom.

A la creu, Jesús mor com a “rei dels jueus” i comença a regnar com a “primogènit de la Nova Humanitat”. A la Creu, Jesús és humiliat com “messies sense Poder”  i és exaltat com a “Home-mostra”, “Home-vida-que-es-dóna”, “Home-fill de Déu”.

5. El relat de la Passió de Lluc exposa amb força la dialèctica contradictòria entre Poder que mata i Amor que vivifica. Ja des del començament, l’acció d’Amor que fa Jesús envers els seus deixebles és corresposta per aquests amb una discussió sobre quin d’ells seria el més important o poderós. Ells continuen veient Jesús com el seu capitost amb Poder. Ara que parla de que serà traït, es pregunten qui d’entre ells vol i pot “substituir-lo” arrabassant-li el Poder. I no hi surt el nom de “Judes” perquè, de fet, és cosa de tots.

En el relat de Lluc hi ha com un “joc de paraules” entre l’home que es lliura per Amor (Jesús), i l’home que el lliura per Poder (el traïdor). Per això Lluc trasllada a aquí l’ensenyament de Jesús sobre “els qui dominen les nacions, i que es fan anomenar benefactors...”, i diu clarament als seus deixebles: “Entre vosaltres no ha pas de ser així”. 

6. És ben comprensible que Lluc, com passa també en l’Evangeli de Joan, ens presenti l’esdeveniment del Calvari com un gran “espectacle” que tothom, el Poble inclòs, contempla.

És l’espectacle de l’home nou que emergeix com a superació del Poder d’una manera semblant a com la llum, en la Creació inicial, va emergir de les Tenebres. Aquest és el simbolisme de la foscor que s’estén per tota la terra. “Cap al migdia s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat”. Aquesta “foscor” evoca les tenebres inicials, quan encara la paraula de Déu no havia dit “Que existeixi la Llum” (Gènesi 1,1). Ara, el gran crit de Jesús és la paraula que “crida” i manisfesta l’home nou. “Jesús cridà amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans.»”. En Lluc, diferentment que en Marc, aquest “gran crit” de Jesús són unes paraules que corregeixen la gran equivocació d’Adam i Eva (és a dir, de la Humanitat) que van pretendre ser com déus en competència amb Déu, malentès com a Poder. (Gènesi 3,22).

7. Però, al Calvari, les tenebres prenen un nou significat. Les Tenebres inicials eren per manca de llum, la qual encara no havia estat creada. En canvi, les tenebres del Calvari són la conseqüència del refús dels Humans a la Vida-que-es-dóna. Però, com s’afirma explícitament en l’Evangeli de Joan, “les Tenebres no han pogut ofegar la Llum” (Joan 1,5). De manera semblant, l’home-Poder no ha pogut ofegar l’home-Amor. Serà precisament en plena “hora de les tenebres” que apareixerà l’espectacle de l’Home-Amor.

8. Al Calvari, amb Jesús, rei dels jueus, Israel acompleix la seva missió de fer brotar la Llibertat en el Món. Ara l’elecció d’israel esdevé elecció universal. La cortina del Temple propi i exclusiu d’Israel, s’esquinça pel mig. L’accés a Déu queda obert a tothom qui segueixi el camí de la vida-que-es dóna.

9. En l’espectacle del calvari, uns es burlen de l’Home sense poder; d’altres l’increpen perquè no fa ús del seu suposat “poder” per salvar-se ell mateix i salvar la resta dels crucificats. Però d’altres entenen la Nova Creació, i l’acullen. La petició del Bon Lladre i la resposta que rep de Jesús posa de manifest el gran dilema davant el qual cadascú s’haurà de decidir.

L’espectacle del Calvari escenifica els infinits “calvaris” de tots els temps arreu de la humanitat. S’hi exhibeix la força homicida del Poder i la força humanitzadora de l’Amor (Vida-que-es-dóna). Tothom el veu, i tothom ha d’escollir.

El Centurió i el Bon Lladre ja han escollit. Els altres, de moment, s’ho miren...

10. La decisió que prengui cadascú no és pas neutra. En el camí de Jerusalem al Calvari, hi ha una escena solemne i tràgica a la vegada. “Seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».

Les dones són aquella part de la Humanitat més directament activa en la gènesi i creixement de la Vida. Són les “servidores de Vida” per excel·lència. Per contrast, els homes, amb la nostra dèria de buscar el Poder, massa sovint hem sigut “servidors de Mort”.

11. Camí del Calvari, Jesús es para i es gira cap a les dones per dir-los: «No ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. ... Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».

Aquesta sentència possiblement fa referència a allò que passa amb el foc: les branques verdes no cremen; en canvi les branques seques cremen ràpidament i acreixen el foc. Jesús, és l’arbre verd (literalment la branca verda). El seu pas pel foc (la mort) no comportarà la seva destrucció. Jerusalem és l’arbre vell (soca vella) que “rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava” (Lluc 19,44).

12. Trist destí el de les dones que donen al Poble fills destinats, de fet, a matar i a ser morts! St. Lluc evoca aquí amb llenguatge profètic la tragèdia de Jerusalem i de tot Palestina l’any 70, quan va ser arrasada per les tropes romanes. Jerusalem evoca els horrors i de la destrucció de tantíssimes ciutats del món enter i de tots els temps. És el “fruit natural” de l’opció per “Barrabàs, un homicida”.

C. MISSATGE.

13. Tot el relat de la Passió respira “pas” (pasqua) des d’una Humanitat vella presidida pel Poder que jutja, condemna, humilia i mata, a una Humanitat nova presidida per l’Amor que vivifica, exalta i “entronitza”. “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”.

L’espectacle del Calvari, dels innumerables calvaris d’arreu del món, es fa davant tothom, i mou tothom, sigui del Poble o de la Religió que sigui, a convertir-se. “Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat, se’n tornava donant-se cops al pit”. Donar-se cops al pit no és encara la conversió, però ja manifesta penediment.

D: RESPOSTA.

14. Comencem un any més la setmana santa. Fa un temps, quan estàvem en situació de cristiandat, tot ens invitava a “celebrar-la”. Ara vivim una situació socialment laica, i allò que queda de la “Setmana Santa” sol tenir un significat sobretot folklòric. Però tot ens va recordant que sempre tenim un pas a fer, una conversió a realitzar, sigui o no “Setmana Santa”.

És possible dedicar la Setmana Santa a fer vacances. Convivim amb altres persones i no cal ser impertinents a causa de les nostres pràctiques religioses. La resposta que se’ns demana és per anar-la fent realitat cada dia i en cada situació: passar d’una “vida-mantinguda” (fruit fal·laç del Poder) a una “vida-que-es-dóna” (Amor), i experimentar així, en la pròpia carn, la resurrecció ja inaugurada en Jesús de Natzaret.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Estem en un món en el qual som a la vegada espectadors i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris” (espectadors). Com ens hi situem? 

2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre. ¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o de Poder?