Pentacosta. Any B.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc

quan, de sobte, se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si, deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia,

a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

2ª LECTURA (Romans 8,14-17).

Germans, deixeu-vos guiar per l’Esperit,

i no satisfeu els capricis de la carn.

Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i

l’Esperit contra la carn.

Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre,

per no deixar-vos fer allò que voldríeu.

Però si us deixeu conduir per l’Esperit,

no esteu subjectes a la Llei.

És ben clar on porten els impulsos terrenals:

a la fornicació i a d’altres desordres,

a la idolatria, als maleficis, a les enemistats,

discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats,

divisions, sectarismes, enveges,

excés de beure, orgies i coses semblants.

Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara,

que ningú dels qui obren així

no podrà heretar el regne de Déu.

Però els fruits de l’Esperit són l’amor,

el goig, la pau, la paciència,

la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat.

La Llei no ha estat pas donada contra res d’això.

Els qui són de Jesucrist

han clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals.

Ja que l’Esperit ens dóna la vida,

deixem-nos guiar per l’Esperit.

EVANGELI. (Joan 15,26-27; 16,12-15).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan vindrà el Defensor

que jo us enviaré quan seré amb el Pare,

l’Esperit de la veritat que prové del Pare

donarà testimoni de mi.

I vosaltres, que sou amb mi des del principi,

també en donareu testimoni.

Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

B. LLENGUATGE.

Nota.

La Pentecosta, juntament amb l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó dels Fets dels Apòstols. Aquest relat (1ª Lectura) es llegeix cada any (Any A, B i C).  Per tant avui aquí, sobre aquest relat, reprodueixo el Llenguatge que ja vaig fer per a Apunts d’homilia de l’any A, encara que una mica canviat

Fets dels Apòstols.

1. El llibre dels Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’Esperit Sant fent servir el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com tots els evangelistes ens presenten la mort-resurrecció de Jesús utilitzant el marc de la festa jueva de Pasqua). Això vol dir que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’expressar un nou i més profund significat, ja suggerit per la festa en si mateixa. És a dir: la festa jueva de la Pentecosta és utilitzada com a llenguatge; un llenguatge que era ben conegut per la gent, i al qual s’afegeix i s’hi explicita una nova dimensió o significat.

La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els jueus hi celebraven també la festa de la Recepció de la Llei (Aliança) que els constituïa en “Poble de Déu”. St. Lluc vol fer-nos adonar que l’Esperit Sant és per a nosaltres l’autèntic i definitiu “fruit” de la vida de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència seva sinó com una experiència que es “projecta” cap a tota la Humanitat, que queda constituïda en el nou i definitiu “Poble de Déu”.

2. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta un nou començament que és resultat d’una plenitud. Els “fruits” són també “llavors” de nova vida.

“50” suggereix la continuació de la plenitud expressada ja en el “7”.   7x7=49: és la plenitud. Després ve el “50”, que torna a començar des de la plenitud. Cada 50 anys la vida del poble es renova. (Any jubilar. > Levític, 25,10).

Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. En la Nova Pentecosta recomença el “Poble Elegit”, ara ja universal i definitiu.

La universalitat és una característica destacada d’aquest nou Poble, expressada pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant descobreixen que “tots s’entenen”. És la correcció d’allò que havia passat quan la Humanitat, en el seu afany de “ser com déus”, volia construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel → Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5). La “Torre” simbolitza “Poder”; i el Poder no serveix per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar la “diversitat” de les llengües, la qual cosa impedeix que la gent “s’entengui”. Com que no s’entenien, s’havien dispersat.

3. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües es posen sobre cada persona fent néixer la nova Comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu”.  Allò que impedeix entendre’s no és la diversitat de llengües sinó la recerca del Poder (“torre alta”). Si l’Esperit ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no és cap problema.

Evangeli.

4. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de Veritat...”

Si l’Esperit Sant és anomenat “defensor” i “Esperit de Veritat”, es pot suposar que allò de què ens cal ser “defensats” és de la mentida.

Sovint hem aplicat els conceptes de veritat i de mentida a les Religions. Abans es parlava de la “vertadera Religió” i de les “falses Religions”. No va per aquí l’evangeli que hem llegit.

5. Jesús (“l’Home”) va ser declarat “culpable”, i és això que constitueix la gran “mentida”.

¿Com ho sabem que la seva condemna va ser mentida? És que, potser, les Lleis eren injustes? Els grans sacerdots s’expressen amb claredat davant Pilat: “Nosaltres tenim una Llei, i, segons aquesta Llei, aquest home (és culpable i) ha de morir” (Joan 19,7). La Llei a què fan referència era la “Llei de Déu”.

No van ser els especialistes en lleis qui van arribar a la conclusió de que la condemna de Jesús va ser una mentida. No va ser cap Tribunal Superior, ni cap Tribunal Constitucional qui va declarar que s’havien vulnerat els drets d’un home.

6. Però, quan algú s’adona que aquell que ha estat condemnat i mort, està vivent... és que passa alguna cosa... Si aquell que ha sigut realment ajusticiat i mort està vivent, vol dir que la sentència a mort i la seva execució no són pas l’última paraula.

Doncs, qui té l’última paraula? Qui decideix en últim terme i més enllà de la Llei, allò que és veritat i allò que és mentida?

7. Jesús-mort no es mostra pas vivent davant tothom sinó només davant uns testimonis escollits (Fets 10:41). Per a la gran majoria, Jesús va continuar essent un condemnat a mort i executat. Només uns quants van fer l’experiència de que era vivent, i que la seva condemna constituïa la gran mentida.

8. Per què, només uns quants?
“Què és la Veritat?”, preguntava Pilat sense esperar resposta (Joan 18,38). I, no obstant, aquesta és la pregunta clau. En el més íntim de si mateix, cada ésser humà ha de decidir si, per a ell, la Veritat és l’Home o és la Llei.

Si decideix que la Veritat és l’Home, veurà el Ressuscitat; i s’adonarà que tota Llei o acció que vagi contra la realització plena d’un home, pertany al camp de la Mentida.

Però, si decideix que la Veritat és la Llei, d’una manera o altra sempre acabarà condemnant l’Home, i quedarà incapacitat per veure cap ressuscitat.

Jesús, condemnat i crucificat, encarna i personalitza la Veritat de l’Home. “Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l’Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi.” (Joan 15,26)

9. És sobretot quan ens trobem amb un “crucificat” (o un turmentat, o menyspreat, o marginat,...) que apareix davant nostre el gran dilema: L’Home (aquest home) o la Llei?

Si ens decidim per a l’Home, de seguida ens adonarem que l’Esperit de Jesús ha triomfat en nosaltres i ens defensa de la mentida. Però, si ens decidim per la Llei, ni tan sols ens adonarem de que estem “posseïts” per l’esperit maligne. Només una nova trobada amb un “sofrent” ens oferirà de nou la possibilitat de “convertir-nos” a la Veritat. Cada sofrent amb qui ens trobem és per a nosaltres “la trobada amb el messies”. “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5), va proclamar Pilat, sense entendre que, amb aquesta sentència, estava responent la pregunta que ell mateix s’havia fet: Què és la Veritat?

C. MISSATGE.

10. “Si us deixeu conduir per l’Esperit de Veritat no esteu sota el domini de la Llei”, ens diu St. Pau en la 2ª lectura.

L’home, que ja és “creatura de Déu”, passa a ser “fill” quan acull el seu Esperit. Començat l’Església, entesa com la Comunitat Universal dels fills de Déu. O més exactament: fills en el Fill. El “Fill estimat” ha esdevingut comunitat, en la qual són incorporats tots els Humans que acollin l’Esperit (de fills) convertint en vincles les diferències de llengües, races, cultures, religions,... “Tots s’entenien”.

D: RESPOSTA.

11. La mentida de la Llei que condemna l’Home amaga el seu verí presentant-se amb boniques disfresses. En una societat religiosa, la Llei sol presentar-se, directament o indirecta, com a “Llei de Déu”. Actualment, en força societats, sol presentar-se com a “Llei del Poble” (“Democràcia”). Tant se val!

Si acceptem ser portats per l’Esperit de Jesús, la resposta ha de consistir en detectar i corregir la mentida instal·lada en la nostra societat.

12. Durant molt temps hi havia una espècie de pacte tàcit pel qual la “Moral” era considerada un afer religiós. Els deures morals, la seva exposició i defensa, eren competència sobretot de la Religió. Però en una societat laica això ha canviat. Ara l’Església es veu alliberada d’una “feina” que no era realment la seva, i que resultava molt comprometedora pel gran perill d’acabar aliant-se amb el Poder (fet Llei) i proposar una “moral” d’acord amb els seus punts de vista.

Ara, més que mai, i amb més llibertat que mai, l’Església pot dedicar-se a allò que és realment la seva feina.

13. No correspon a l’Església dictaminar què està bé i què està malament. Això pertany a la consciència de cada home, considerat individualment i col·lectiva. La missió de l’Església és predicar la bona nova de l’Evangeli. Aquesta bona nova inclou una cosa realment alliberadora: La “Llei” i “l’ordre d’aquest món” no són l’última paraula. Dit amb “llenguatge moral”: No és l’Home per la Llei sinó la Llei per a l’Home.

14. Aquest “principi moral” pot resultar molt escandalós per a tots els promotors de la Llei. A Jesús li va costar la vida. Però, està al nucli mateix de l’Evangeli.

En realitat no és tant un “principi moral” com l’afirmació directa i absoluta de la dignitat inalienable de tot home. Sortosament per als Humans (i poden experimentar-ho sobretot els condemnats pel “Sobirà d’aquet món”), és Déu qui té l’última paraula.  I  l’última paraula de Déu sempre mira a la Vida.

I quan parlem de l’Home, cal entendre’l com a individu i com a poble. En aquest sentit resulta sorprenent, escandalós i denunciable que en nom de la democràcia (“Poder del Poble”) s’estigui negant l’existència mateixa de tants pobles, quan no són “Estat”. També aquí cal proclamar que “no és l’Home per a Democràcia sinó la Democràcia per a l’Home”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Diríeu que els Estats actuals, en alguns aspectes, poden ser la manifestació més clara d’allò que l’Evangeli anomena “mentida”? Dit d’una altra manera: Penseu que en la nostra societat, molts consideren que la Llei constitueix l’última paraula?

2. En l’àmbit de l’Església, hi veieu situacions contràries a l’Esperit de Veritat? S’hi fan “lleis” que condemnen l’home?

3. St. Pau, a la 2ª Lectura, ens diu: “Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei”. Què vol dir, això, en concret?

Vocabulari.
 
Anar-se’n.   Casa.   Defensor.   Esperit.   Jerusalem.   Paraula.   Pare.   Pentecosta.   Tots.   Veritat.

NOTA.

Actualment, moltes persones manifesten una creixent incapacitat per distingir entre “moralitat” i “legalitat”. No és ara el moment de parlar-ne, però és urgent pensar-hi i tenir les idees clares. Ho necessitarem cada dia més.
(Si us sembla bé podeu llegir una breu Reflexió publicada a ÀNCORA el 4 de setembre del 2014. Plana 5).