Diumenge 2on. B

1ª LECTURA.  (1Samuel 3,3b-10.19).

En aquell temps Samuel,

que encara era un noi,

dormia en el santuari del Senyor,

on hi havia l’arca de Déu.

El Senyor el cridà,

i Samuel respongué: «Aquí em teniu.»

Corregué cap a Elí i li digué:

«He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.»

Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.»

I el noi se n’anà a dormir.

El Senyor el tornà a cridar,

i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué:

«He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.»

Elí replicà:

«Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor,

la paraula del Senyor encara no se li havia revelat.

Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel,

i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué:

«He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.»

Llavors Elí comprengué

que era el Senyor qui cridava el noi,

i digué a Samuel:

«Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li:

“Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”»

El Senyor es presentà

i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.»

Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.»

Samuel es va fer gran.

El Senyor l’afavoria sempre

i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.

2ª LECTURA (1Corintis 6,13c-15a.17-20).

Germans,

el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor,

i el Senyor, per al cos.

I Déu, que ressuscità el Senyor,

també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder.

¿No sabeu que els vostres cossos

són membres de Crist?

El qui s’uneix al Senyor

forma amb ell un sol esperit.

Fugiu de la fornicació.

Els altres pecats que l’home comet

són exteriors als seu cos,

però el fornicador peca contra el seu propi cos.

¿No sabeu que els vostres cossos

són el santuari de l’Esperit Sant

que heu rebut de Déu

i que resideix en vosaltres?

No sabeu que no sou vostres?

Déu us ha adquirit a un preu molt alt:

glorifiqueu-lo en el vostre cos.

EVANGELI. (Joan 1,35-42).

En aquell temps

Joan estava amb dos dels seus deixebles i,

fixant-se en Jesús que passava, digué:

«Mireu l’anyell de Déu.»

Quan els dos deixebles van sentir

que Joan deia això, van seguir Jesús.

Ell es girà i, en veure que el seguien,

els preguntà: «Què voleu?»

Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,

«on us allotgeu?»

Jesús els respon:

«Veniu i ho veureu.»

Ells hi anaren, veieren on s’allotjava

i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit

el que deia Joan i havia seguit Jesús,

era Andreu, el germà de Simó Pere.

El primer amb qui Andreu es trobà

fou el seu germà Simó, i li digué:

«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.

I l’acompanyà on era Jesús.

Jesús se’l mirà i li digué:

«Tu ets Simó, fill de Joan.

Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

LLENGUATGE.

Introducció.

Acabat el cicle de Nadal, que inclou l’Advent, comencem, fins a la Quaresma, la primera part de diumenges anomenats “de durant l’any” perquè no tenen cap significat afegit.

Durant aquests diumenges es fa “lectura contínua” de l’Evangeli corresponent (Aquest any toca “Marc”), saltant-se, però, aquells fragments que ja han sigut o seran llegits en els diumenges dels “temps forts” (Cicles de Nadal i de Pasqua).

Apart de l’evangelista corresponent, alguns diumenges es llegeix l’Evangeli de Joan, que no té any propi perquè és molt diferent dels altres tres, i, per tant, difícil d’acomodar-se a l’esquema litúrgic inspirat en els sinòptics.

Durant les festes de Nadal no s’ha pogut llegir l’Evangeli de Marc perquè no conté Relats d’Infància. I per avui, la litúrgia ens proposa un text de l’Evangeli de Joan.

Sobre el text.

1. L’evangeli ens presenta Joan Baptista fent la seva feina: assenyalar l’arribada de Jesús. Quan veu “Jesús que passava”, comunica als seus deixebles que ha arribat l’hora de seguir Jesús; i ells ho fan.

“Jesús passava”. Aquesta expressió té un significat “fort”. Joan està al desert, a l’altra banda del Jordà. “Passar el Jordà” significa “entrar a la Terra Promesa”. La missió del Precursor era assenyalar el “primer ciutadà i guia” de la nova “Terra Promesa”.

(Podríeu llegir el que vaig escriure en el Llenguatge del ￫3er. diumenge d’Advent, on es parla més explícitament de la missió de Joan ).

2. El relat d’avui ens descobreix que la Terra Promesa no és un lloc sinó una companyia. Quan els dos deixebles de Joan segueixen Jesús, ell els pregunta què volen. Ells li responen amb una altra pregunta:
- Mestre: on us allotgeu?
- Veniu i ho veureu, els diu Jesús. Són invitats a “entrar” a la seva companyia.

3. La traducció del Missal diu que “es quedaren amb ell aquell dia”. Sembla que la traducció seria més clara dient: “es quedaren amb ell des d’aquell dia”. El text vol indicar el començament de la Nova Comunitat (L’evangeli de Joan quasi no fa servir l’expressió “Regne de Déu”).

4. Joan Baptista assenyala Jesús, dient: “Mireu l’anyell de Déu”. L’anyell era el símbol de la primera Aliança. Per sortir del País d’Esclavitud, Moisès va ordenar als Israelites de sopar amb un anyell (“l’Anyell pasqual”) per agafar forces per emprendre el camí cap al Sinaí, on rebrien els 10 Manaments. Però aquella 1ª Aliança era provisional i preparació de la definitiva, que arriba amb Jesús. Ara ja no es tracta d’anar al Sinaí sinó d’entrar en la comunitat on viure-hi l’experiència de l’Amor compartit; i l’aliment ja no és la carn d’un anyell sinó la vida feta aliment de cada membre de la comunitat (Joan 6,35).

La comunitat és el “lloc” de la Nova Aliança. El camí per “entrar-hi” i la manera de mantenir-s’hi és “fer-se aliment els uns dels altres”. Comença Jesús, fent de la seva vida una vida donada, “anyell de Déu”. Amb aquesta expressió Joan va a l’arrel mateixa de la realitat de Jesús, i nostra. Dient “mireu l’anyell de Déu”, l’evangeli de Joan diu exactament el mateix que, en l’Evangeli de Lluc, volia significar l’acció de Maria de “posar el nen a la menjadora” (Lluc 2,7).

Per entrar o estar a la Comunitat, també cal fer un èxode: sortir de l’àmbit de Joan, encara marcat per la Llei.

5. Els dos deixebles de Joan que segueixen Jesús i es queden amb ell, personifiquen els “vertaders deixebles”. Qui vulgui ser de debò deixeble de Jesús trobarà en ells el model a seguir.

Però, ja des del començament, l’Evangeli de Joan ens presenta un altre “deixeble” que, per contrast, serà un model a no seguir. Aquest “deixeble” apareix tant ara, en aquest primer trobament de Jesús, com al final de l’Evangeli en la última trobada amb Jesús-ressuscitat (Joan 21,19). Entre aquests dos “extrems”, el relat evangèlic ens va explicant la necessitat de conversió d’aquest “deixeble” que, al moment culminant de la vida de Jesús, arribarà a negar-lo del tot (“tres vegades”. Joan 18,17).

6. Aquest deixeble es diu Simó (que vol dir: ben acollit). Però ja en aquesta primera trobada, Jesús l’anomena “Simó, el fill de Joan”. Sembla que, en aquest cas, l’expressió “el fill de Joan” vol significar  deixeble de Joan per antonomàsia”. Com els dos deixebles anteriors, Simó és un dels deixebles de Joan, però que no ha scoltat (no ha acceptat) les paraules del seu mestre sobre Jesús, i no ha seguit Jesús. No és ell qui va a Jesús sinó que l’hi acompanya el seu germà. Davant Jesús, Simó no diu res ni té cap reacció (no “sintonitza” amb ell). Serà un “deixeble incondicional”, però li costarà molt deixar de ser “el fill de Joan”. Arribarà a negar Jesús (Joan 18,17). Però finalment es convertirà (Joan 21,15ss).

7. Jesús “se’l mirà” (és un signe del seu amor per ell), i de seguida li fa el primer avís seriós: A tu et diran “Pere”, que vol dir “pedra”. Serà un deixeble “dur”. Fins al final no es deixarà “ablanir”.

No és Jesús qui li posa el nom de “Pere” (com sembla insinuar-se en l’Evangeli de Mateu 16,18) sinó que l’adverteix que serà conegut com a “pedra”. De fet, mai, en l’evangeli de Joan, Jesús es dirigeix a ell dient-li “Pere”; li diu “Simó” (amb fill de Joan, a vegades). En canvi, quan l’evangelista parla d’ell, sempre li diu Simó-Pere i, algunes vegades, simplement Pere.

Només al final de tot, després de preguntar-li tres vegades si realment l’estima, Jesús podrà dir-li “Segueix-me”, i Pere finalment el seguirà (Joan 21, 19).

En certa manera, la figura de Pere constitueix una gran inclusió que comprèn tot l’Evangeli de Joan. Això vol dir que la conversió forma part, com a teló de fons, de tot aquest evangeli.

8. “Pere” és molt important en tots els evangelis, i també en el de Joan. Personifica una manera equivocada, però freqüent, de ser “deixeble”. Necessitarà avisos constants de Jesús, fins que es converteixi. Representa tants i tants “deixebles” que segueixen Jesús sense haver “sortit” de l’àmbit de Joan. El seu “problema” consisteix en seguir Jesús, però continuar “ancorats” en l’àmbit de Joan. Això significa seguir Jesús com a capitost o líder. En canvi Jesús vol ser acollit com a germà i amic, que ens fa germans i amics entre nosaltres (Joan 15,15. També 13,6-10).

9. Segurament es tractava d’un problema important en les primeres comunitats cristianes ja que es troba repetidament reflectit en els Evangelis. Per això insisteixen tant en que Joan mateix digui i repeteixi que “ell no és el Messies”; que ell no ha de substituir “al que vindrà després de mi” (Joan 3,25-31).

MISSATGE.

10. Allò que representa Joan Baptista és provisional i serveix per preparar la novetat de Jesús. Quan arriba Jesús, s’acaba la “feina de Joan, i els seus deixebles són invitats a seguir Jesús. Jesús constitueix l’estadi definitiu. Però és possible equivocar-se, formant part dels companys de Jesús sense haver abandonat les idees i sentiments de Joan. Això impossibilita entendre i acceptar Jesús, i, a la llarga, porta a negar-lo.

Els Evangelis ens presenten dos “deixebles durs”: Pere i Judes. Pere acabarà convertint-se; Judes, no.

RESPOSTA.

11. Si som persones religioses, convé no instal·lar-nos en la pròpia religió sinó saber-hi descobrir l’impuls, més o menys explícit, cap a Jesús; és a dir: cap a l’Home.

Tota religió que no ens porti cap a l’amor, al respecte i a la comunió amb els altres, acabarà essent una religió alienant.

I si som persones no religioses, també convé no instal·lar-nos en el propi humanisme, sinó saber-hi descobrir l’impuls cap als homes reals i concrets.

Tot humanisme que no ens porti a l’amor, al respecte i a la germanor amb tots els humans, acabarà convertint-se en pura ideologia alienant.

PREGUNTES per al diàleg.

1. No hi ha contradicció entre Joan Baptista i Jesús, sinó seqüència. Per això “quedar-se en Joan” exclou “seguir Jesús realment”. Us considereu més a la vora de Joan o de Jesús?

2. Joan va fer el que havia de fer, i no va substituir Jesús. Tampoc dos dels seus deixebles van substituir Jesús per Joan. ¿Penseu que, avui, hi ha persones que substitueixen Jesús, o pretenen fer-ne directament un líder?

3. ¿Les nostres comunitats cristianes (parròquies, diòcesis...), s’assemblen més a un àmbit de comunió fraternal o a grups de fidels que segueixen un líder? ¿Creieu que en l’Església actual falten “líders”?

Vocabulari:

Anyell de Déu.  Casa.  Joan.  Judes.  Mirar (amb afecte). Messies.  Pere.

Índex alfabètic.