Solemnitat de la Mare de Déu. B.

1ª LECTURA.  (Nombres 6, 22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada

i et doni la pau”.

Així interposaran el meu nom a favor del poble d'Israel,

i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4, 4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià al seu Fill,

nascut d’una dona,

nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l'Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu,

per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2, 16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Betlem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu

i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo,

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana: comença amb el Naixement de Jesús i acaba avui. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu, que abans es celebrava l’11 d’octubre, estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, formant una sola i única celebració.

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “la Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense cap significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle IV, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, quan el llenguatge és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó que també ha de comunicar-los intel·ligiblement. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res de res, i les paraules seran per mi només fressa.

4. Maria és mare de Déu perquè és la mare de Jesús, cent per cent home i cent per cent Déu. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que en ell pren forma humana. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat.

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills de la Humanitat que ens ha precedit”, i “mares de la Humanitat futura”, per engendrar la qual hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu. En la Humanitat, Déu hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat.

8. Però aquest llenguatge, teològicament correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”. Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

10. Noteu que en el relat segons l’evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses” a ell fetes. Per això en el relat de Mateu s’hi destaca el protagonisme de Josep.

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels evangelis. Recordem-ho: els evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, però són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

En aquest sentit hi ha un excel·lent llibre, actual i ben escrit,  “Jesús. aproximació històrica”, de José Antonio Pagola, traduït al català per Raimon de P. Pavia, i editat per Claret. 2008.

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús com expressió de la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra de Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12); ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, l’evangeli ens ve a dir que el Poble Elegit realment no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) perquè continuava essent esclavitzat pels seus propis explotadors. Per això, sobretot l’evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic “Josué”, que guiarà el seu poble cap a l’autèntica Llibertat.

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, el “Déu engendrat”, expressió humana de la vida mateixa de Déu (Pare).

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest és precisament el missatge rebut.

Per acollir-lo com cal, ens pot servir l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

15. La societat actual ens empeny a una vida accelerada. Però, com vaig llegir en algun lloc, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Abans de ser mare, Maria se’n va de presa a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Com sempre (i és propi de persones adultes) estem al volant del nostre cotxe. Cadascú ha de decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?