1ª LECTURA. (Isaïes 9,1-6).
El poble que avançava a les fosques
ha vist una gran llum;
una llum resplendeix
per als qui viuen al país tenebrós.
Els heu omplert de
goig,
d’una alegria
immensa;
s’alegren davant vostre com la gent a
la sega,
com fan festa els vencedors quan
reparteixen el botí.
Heu trossejat el jou que li pesava,
la barra que duia a l’espatlla
i l’agulló del qui l’arriava;
tot ho heu trossejat com al dia de
Madian.
Les botes dels soldats que marquen el
pas
i els mantells rebolcats en la sang
seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi,
ens ha estat donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de
príncep.
Déu li ha posat
aquest nom:
Conseller-prodigiós, Déu-heroi,
Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.
Serà immens el principat,
la pau no tindrà fi en el tron de David
i en el seu regne,
fonamentat i sostingut,
des d’ara i per sempre,
sobre el dret i la justícia.
Això és el que farà el zel del
Senyor de l’univers.
2ª LECTURA (Titus 2,11-14).
Estimats:
s’ha revelat l’amor de Déu,
que vol salvar tots
els homes,
i ens ensenya que
abandonem la impietat
i els desigs mundans,
per viure en aquest món una vida de
sobrietat,
de justícia i de pietat,
mentre esperem
que es compleixi feliçment la nostra
esperança;
que es manifesti la glòria de
Jesucrist,
Déu gran i salvador nostre.
Ell
s’entregà a si mateix per nosaltres,
per rescatar-nos de l’esclavatge
de les culpes,
deixar-nos nets
i fer de nosaltres un poble ben seu,
apassionat per fer el bé.
EVANGELI. (Lluc 2,1-14).
Per aquells dies,
sortí un edicte de Cèsar August
ordenant que es fes el cens de tot el
món romà.
Era el primer cens de l’imperi,
abans del que es va fer
quan Quirini era governador de Síria.
Tothom anava a inscriure’s
a la població d’on cadascú descendia.
També Josep,
que era de la casa i la família de
David,
va pujar des de Natzaret de Galilea a
Judea,
al poble de David, anomenat
Bet-Lèhem,
per
inscriure’s amb Maria, la seva esposa,
que esperava un fill.
Mentre eren allà
es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el
primogènit.
Ella l’embolcallà i el posà en una
menjadora,
perquè no havien trobat lloc a
l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras,
hi havia uns pastors que
vetllaven,
guardant de nit el seu ramat.
Els aparegué un àngel del
Senyor;
la glòria del Senyor els envoltà de
llum,
i es van esglaiar.
Però l’àngel els va dir:
«No tingueu por:
us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una
gran alegria:
Avui, a la ciutat de David,
us ha nascut un salvador,
que és el Messies, el Senyor.
Les seves senyes són aquestes:
trobareu un nen en bolquers,
posat en una menjadora».
I una multitud dels exèrcits celestials
s’uní llavors mateix a l’àngel,
lloant Déu i cantant:
«Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra
pau als homes que estima el Senyor».
B. LLENGUATGE.
Per a la festa de Nadal, la litúrgia preveu tres misses amb les
corresponents Lectures. El llenguatge d’avui serà sobre la Festa
en si mateixa i sobre l’evangeli de la missa
de la nit.
1. 25 de desembre?
El dia que va néixer Jesús no consta.
Els evangelis no ho diuen ni ho volen dir. La raó és
senzilla: no són “biografies” d’un personatge que es deia Jesús sinó
“bona notícia” per a tots els humans. Quan ens parlen de “Jesús”, en realitat
ens estan parlant de “l’ésser humà
plenament realitzat” d’acord amb el projecte inicial de Déu. Allò que diuen
“de Jesús” s’ha d’entendre també de tu i de mi, i de tots els humans que han
nascut, neixen i naixeran.
2. Per què, doncs, celebrem el Naixement
de Jesús el 25 de desembre?
Es tracta de la cristianització
d’una festa que ja se celebrava en la
Roma pagana en honor del Sol al solstici d’hivern, quan el dia comença a
allargar-se. D’aquesta festa se’n deia “Nadal
del Sol invicte”. Quan l’Imperi Romà es va “cristianitzar”, es van anar
suprimint les celebracions paganes, i, quan això no era possible perquè estaven
molt arrelades, es “cristianitzaven”.
Així, a Occident, per comptes de celebrar el “Nadal del Sol” es va començar a
celebrar el “Nadal de Jesús”, ja que, per a un cristià, el veritable “Sol”
(font de Llum i de Vida) és Jesús.
3. Al segle IV, quan es va cristianitzar
la festa romana, el solstici d’hivern
s’esqueia el dia 25 de desembre.
Després de la Reforma del Calendari
del segle XVI, el solstici d’hivern va quedar al dia 21 de desembre, més o
menys segons els anys. Amb tot, la festa de Nadal ja no va canviar.
4. Sembla que, si els Evangelis no diuen el dia que va
néixer Jesús, tampoc no haurien de dir el lloc: Betlem de Judea. No obstant, la raó de dir el lloc no és pas per donar-nos una dada biogràfica sobre Jesús
sinó pel simbolisme de “néixer a
Betlem”. Els evangelis utilitzen el “significat dels llocs” com a llenguatge
per comunicar-nos la “bona notícia de Jesús”.
En aquest punt són possibles dues hipòtesis:
- que Jesús realment hagués nascut a Betlem, i els evangelistes
aprofitessin aquest fet per posar de relleu un significat més profund de “néixer a Betlem”; o bé
- que es “posés” el naixement
de Jesús “a Betlem” com a llenguatge per dir-nos quelcom d’important
sobre el significat del seu naixement.
De fet, fora dels Relats d’Infantesa,
no es diu mai que Jesús fos betlemita
sinó galileu, o també natzarè (Si bé “natzarè” podria ser també per raó del seu significat simbòlic).
5. Quin missatge volen comunicar els evangelis (Mateu i
Lluc) quan diuen que Jesús “va néixer a
Betlem”?
Era difícil entendre Jesús com a “Messies” si no era d’alguna
manera “descendent de David”. I la ciutat de David és Betlem. (Joan
7,42).
6. Potser també es vol aprofitar el significat de “Bet-Lèhem”, que vol dir “Casa del pa”. Realment seria in bon lloc per posar el naixement d’algú que va fer de la seva
vida un aliment (pa) per als altres (Lluc
22,19). De fet, l’àngel dóna als Pastors
dos senyals per identificar el
Salvador que us ha nascut: trobareu
el nen “embolicat”, i “posat en
una menjadora”.
7. Incomprensiblement, aquests dos senyals sovint han estat molt mal interpretats. Sorprèn que una
manera incorrecta i injusta d’interpretar les paraules de Lluc hagin estat tan
fàcilment cregudes per tanta gent. No es
diu enlloc que Jesús no fos acceptat per la gent de Betlem (persones molt
acollidores, abans i ara). Les paraules que expressen l’acció de Maria: “l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien
trobat lloc a l’hostal”, no indiquen que no
volguessin acollir-los sinó que tenen un significat molt més profund: l’evangeli
ens presenta Maria com una mare que sap bé el que es fa. Ella sap, accepta,
s’associa i col·labora en allò que serà realment el fill que ha tingut. Ella
sap que el seu fill es farà “pa”, i l’embolica
i el posa en una menjadora per quan
arribi el moment (Llegiu Lluc
22, 14-20). Evidentment, per a qui és “pa”,
el lloc per néixer no és pas “a l’hostal”, entès com el lloc on la
gent hi va per ser servida, sinó a la
menjadora (o taula). Per això seria més justa una traducció més o menys així:
“el va posar en una menjadora, perquè
l’hostal no era un lloc per a ell”.
8. També té un significat profund l’expressió “es van complir els (seus) dies i va néixer
el seu fill primogènit”, en relació a Maria.
“Complir-se els dies” és una manera d’expressar que ha arribat la
“plenitud del temps” a la Humanitat; la qual, com una dona en cinta, ha
infantat el seu primogènit (“primer home adult”).
A partir de Jesús, la Humanitat continua infantant
fills adults: tots aquells que fan de les seves vides “aliment” per als altres (Gàlates
4,4).
9. Realment “és Nadal”
cada dia i cada moment en què algú, en algun lloc del món, sigui de la religió
que sigui, o sense religió, decideix posar-se
en una menjadora per ser aliment. Això no té res a veure amb el
canibalisme. És simplement una qüestió de generositat. És decidir de viure
estimant. I, realment, si mirem el món, ens adonarem que són infinites les
persones que viuen així. “És gràcies a
elles que el món funciona”, com diu un amic meu.
Per això el “Nadal” no s’ha d’entendre com una dada biogràfica
d’una persona singular sinó com l’expressió de la dimensió més profunda de la vida
humana: engendrar humanitat.
10. El relat del naixement
de Jesús ens diu també una altra cosa molt esperançadora. Tots haurem
comprovat en algun moment que el “Poder” és l’antihome. Doncs bé: Déu fa que l’acció antihumana dels Poderosos
acabi estant al servei del naixement de
l’Home.
“L’edicte” del Poder-antihome
(Cèsar August) tindrà com a resultat
que “a la ciutat de David neixi el “primogènit” de la Humanitat adulta i lliure. La traducció del
missal: “ordenant que
es fes el cens de tot el món romà” és una interpretació que no correspon al text
original. El text original parla d’un cens
a tot el món, ja que no es tracta
d’una “dada cronològica” sinó d’una característica del “Poder” de tots els
temps i de tots els llocs, personalitzat aquí en “Cèsar August” i els seus agents (Quirini). El “cens” no era una qüestió
d’estadística sinó l’expressió del domini
i del control del dominador sobre els seus súbdits.
C.
MISSATGE.
11. El missatge és el
que proclamen solemnement els Àngels: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que
estima el Senyor.
És un motiu d’alegria: “No tingueu por: us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la
ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el
Senyor”.
Dit amb paraules d’avui: un altre món, de justícia i fraternitat, és
possible, i ens molts cors ja hi ha “nascut”.
D:
RESPOSTA.
12. Evidentment, la 1ª resposta
a una “bona notícia” és l’alegria, i una alegria que s’encomana. És el que fan
els Pastors. Se’n van de pressa cap a
Betlem per “veure” això que ha passat i
que el Senyor ens ha fet saber (Lluc
2,15). No hi van per comprovar si és veritat sinó per gaudir-ne.
13. Sorprèn que cada any hi hagi més persones que diuen que les Festes de Nadal els entristeixen.
Segurament això és degut a que viuen en una profunda soledat. La soledat pot
tenir moltes causes; però, precisament el missatge de Nadal ens dóna “la
clau” per capgirar la soledat en comunió. “No era el seu lloc a l’hostal”. “Anar a l’hostal” és esperar que
estiguin per a tu i et serveixin. Maria no porta Jesús a l’hostal sinó que el posa en una menjadora
per fer-se comunió. La comunió és el contrari de la soledat,
i apareix quan decidim “fer-nos aliment”;
i no com un “remei” contra la soledat sinó com una manera d’entendre i viure la
vida. I de la comunió en surt com un fruit espontani la felicitat;
aquella felicitat que no és conseqüència de satisfer una “necessitat” sinó que
ens arriba com a fruit d’haver entrat en sintonia amb la Vida de Déu.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. En paral·lelisme amb l’edicte del Cèsar sobre tot el
món, l’àngel anuncia una bona nova per a tot el poble. Però
entre nosaltres el Nadal s’ha convertit sobretot en una festa familiar.
Això, ajuda o dificulta entendre el Nadal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada