1ª LECTURA. (Isaïes 25:6-9).
En aquesta muntanya, el Senyor de
l’univers
prepararà per a tots els pobles
un convit de plats gustosos i
suculents,
de vins rancis clarificats.
Farà desaparèixer en aquesta muntanya
el vel del dol que cobreix tots els
pobles,
el sudari que amortalla les nacions;
engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de
tots els homes
i esborrarà l’oprobi del seu poble
arreu de la terra.
Ha parlat el Senyor.
Aquell dia diran:
aquí teniu el nostre Déu
de qui esperàvem que ens salvaria:
alegrem-nos i celebrem que ens hagi
salvat,
perquè amb tota certesa la mà del
Senyor
reposarà sobre aquesta muntanya.
2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).
Germans,
sé viure enmig de privacions,
i sé viure igualment en l’abundància.
Estic avesat a tot:
a menjar bé i a passar fam,
a tenir de tot i a trobar-me mancat
d’allò que necessito.
Em veig amb cor per a tot,
gràcies a aquell que em dóna forces.
Però heu fet molt bé d’ajudar-me,
ara que vivia en l’estretor.
El meu Déu satisfarà les vostres
necessitats
d’acord amb l’esplendidesa de la seva
glòria en Jesucrist.
A Déu, Pare nostre,
sigui donada la glòria pels segles dels
segles. Amén.
EVANGELI. (Mateu 22:1-14).
(En blau allò que correspon a la versió
llarga).
En aquell temps,
Jesús proposà aquesta altra paràbola
als grans sacerdots i als notables del
poble.
“Passa amb el Regne del cel
com amb un rei que celebrava el
casament del seu fill,
envià els seus homes a avisar els
convidats,
però no hi volien anar.
Llavors n’envià d’altres que diguessin
als convidats:
Ja tinc preparat el banquet,
he fet matar els vedells i l’aviram.
Tot és apunt: veniu a la festa.
Però ells no en feren cas:
l’un se n’anà al seu camp,
l’altre als seus negocis,
i altres agafaren els enviats, els
maltractaren i els mataren.
El rei, en veure això, s’indignà,
i envià les seves tropes per exterminar
aquells assassins
i incendiar-los la ciutat.
Mentrestant, digué als seus homes:
El banquet de casament és a punt,
però els convidats no se’l mereixien.
Per tant, aneu a les sortides dels
camins
i convideu a la festa tothom que
trobeu.
Ells hi anaren,
i reuniren tothom qui trobaven, bons i
dolents.
I la sala del banquet s’omplí de
convidats.
Quan el rei entrà a veure els convidats,
s’adonà que un home dels que eren allí
no duia el vestit de festa, i li digué:
Company,
¿com és que has entrat sense vestit de
festa?
Ell va callar.
Llavors el rei digué als qui servien:
Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo
fora, a la fosca.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de
dents.
Els cridats són molts,
però no tants els elegits”.
LLENGUATGE.
1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents
matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.
2. - El banquet de noces.
El llenguatge de les
“noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb
el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni
no tenia el mateix significat d’ara. Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre
dues persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell
temps, a Israel, d’alguna manera l’home “salvava la dona” en acceptar-la com a
esposa i mare dels seus fills. La
dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor i ni la intimitat entre els
dos.
Així com la l’esposa era la dona que
havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) per un home, així Déu
havia escollit Poble d’Israel per estimar-lo, honorar-lo i defensar-lo (donat que sol, era només un petit poble, dèbil i esclavitzat (Èxode
3,7).
3. No podem descuidar que la paràbola
d’avui va dirigida als grans sacerdots i
notables del poble. La seva renúncia a participar en el banquet de noces és un menyspreu de
l’elecció i de l’amor de Déu al poble d’Israel. L’esposa no podia abandonar el
seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i
a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, abandona
l’Aliança de Déu (no accepta la invitació al convit de noces), queda sol, abandonat i a mercè dels seus
enemics.
L’evangeli de Mateu va ser escrit
després de la destrucció de Jerusalem, amb el seu temple, l’any 70. És possible
que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna
total, suggerint, en la línea dels profetes, que és la conseqüència directa
d’haver abandonat l’Aliança amb Déu. No es tracta d’un “càstig diví”
sinó del resultat de haver abandonat
voluntàriament a aquell que era el seu
escut i la seva força (2
Samuel 22,3).
4. - Les noces del fill.
És un matís propi de Mateu. És una
al·lusió clara al mateix Jesús.
Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu
1,1), personifica en si mateix l’aliança entre Déu i el Poble
elegit. No obstant, el rebuig dels “convidats” a participar en aquestes
“noces”, serà l’ocasió d’estendre a tota la humanitat l’aliança de Déu. Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó
també el “fill de l’Home”, i com a tal, personifica una nova aliança. “Convideu a la festa tothom que trobeu”.
5. - El vestit de festa.
L’evangeli d’avui té una segona part, en
el Missal de lectura optativa, també exclusiva de Mateu, que resulta
sorprenent: l’home que no portava el vestit
de festa.
Sorprèn la duresa del rei amb aquest
“convidat”. Per què tanta duresa?
Segurament Mateu vol fer al·lusió a
alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes comunitats. També
la 1ª carta de St. Pau a les comunitats de Corint (1ª
Corintis 11,17ss) ens parla d’abusos que era necessari corregir.
Tothom és invitat a la festa
(literalment: invitat a les noces). Però per anar a una festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria
comú; pensar en els altres. El “vestit de festa” no és una “qüestió
d’etiqueta” sinó de solidaritat. No es pot anar a un banquet de noces només per menjar i atipar-se
individualment. Cal una actitud de sintonia amb l’ambient festiu. Acceptar una
invitació i no participar en la festa és enganyar tothom. Per anar-hi així, és
millor no anar-hi; “quedar-se fora”.
6. “Traieu-lo
fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.
És una expressió repetida en l’evangeli
de Mateu. Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut
estúpidament. És una barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan
es comprova que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i
que hem perdut per haver-lo menyspreat.
MISSATGE.
7. La Vida és una festa, a la qual estem convidats. Rebutjar la
festa és rebutjar la Vida. La “festa” no és un afegit.
No són dues ofertes, com si fos possible “viure” sense participar en la Vida. No hi ha alternativa. Només Déu
és “font de la Vida”, d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al
no-res.
RESPOSTA.
8. Usant el llenguatge de la mateixa
paràbola, la resposta que se’ns
demana és doble: acceptar la invitació i anar-hi amb vestit de festa.
En realitat, les
dues coses són exactament la mateixa: acceptar la invitació és acceptar anar a la festa
de tots amb tots. Acceptar la invitació
de Déu és acceptar la companyia dels
altres convidats (anar-hi amb el vestit
de festa).
Potser convindria
aplicar això nostre al “banquet de noces”
de cada diumenge (missa). Anar-hi amb
vestit de festa vol dir anar-hi pensant en els altres. No hi podem anar
només per “alimentar” individualment la nostra ànima. Hi participem fent
festa entre tots. Si no, millor quedar-se a casa. Anar a missa vol dir
acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor amb els altres. Per
això es fa (s’hauria de fer) “al voltant d’una taula” (i no “davant o darrere d’un altar”).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Com es concreta, en el vostre cas,
això d’anar a missa “amb vestit de festa”?
2. L’espai físic i material, la
disposició dels bancs, els llums,... ¿són els més adequats perquè la missa
sigui realment el “banquet de noces”?
És podria millorar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada