Diumenge 26. Any A.

1ª LECTURA.  (Ezequiel 18,25-28).

El Senyor diu:

“Vosaltres penseu:

No va ben encaminada la manera de pensar del Senyor.

Poble d’Israel, escolta bé això que et dic:

¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva,

la que va desencaminada?

Si el just deixa d’obrar el bé,

comet el mal i mor,

morirà per culpa seva.

Però si el pecador es converteix,

deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat,

salvarà la seva vida.

Només que reconegui el mal que havia fet

i es converteixi,

viurà i se salvarà de la mort.

2ª LECTURA (Filipencs 2,1-11).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans,

per tot el que trobeu en Crist,

de fortalesa d’ànima,

d’amor que consola,

de dons de l’Esperit,

d’afecte entranyable i de compassió,

us suplico que em doneu plenament el goig

de veure-us units per uns mateixos sentiments

i per una mateixa estimació dels uns pels altres,

unànimes i ben avinguts.

No feu res per vanitat ni per vanaglòria.

Mireu els altres amb humilitat

i considereu-los superiors a vosaltres mateixos.

Que ningú no es guiï pels propis interessos,

sinó que miri pels altres.

Tingueu els mateixos sentiments

que heu vist en Jesucrist:

Ell,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament

la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició esclau.

Havent-se fet semblant als homes,

i començant a captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exaltat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

LLENGUATGE.

1. Els evangelis presenten el missatge de Jesús no només amb paraules sinó també amb accions que concreten el sentit de les paraules. Així, per exemple, els tres evangelis sinòptics presenten el missatge de Jesús com un camí de Galilea a Jerusalem. D’aquí que “acollir el missatge de Jesús” vol dir fer el camí que ell va fer.

2. A més, l’evangeli de Mateu ens presenta Jesús com un Nou Moisès. Moisès va haver de fer un camí: anar al centre del Poder (anar a trobar el faraó) per alliberar el seu Poble i guiar-lo cap a la Terra Promesa (Èxode 3:9).

Igualment Jesús ha d’anar al centre del Poder, que en aquest cas està representat per Jerusalem i el seu Temple, per alliberar el seu Poble.

El Temple, segrestat i ocupat pels grans sacerdots i els notables del Poble, s’havia convertit en la principal font d’esclavitud.

3. Quan Jesús, seguint el seu camí, arriba a Jerusalem, deixa clar que entra a la capital com a messies, i el primer que fa és anar a “purificar el Temple” expulsant-ne tots els que hi estaven comprant i venent, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Mateu 21,12ss).

Evidentment, els que se n’havien fet amos li demanen explicacions, i li pregunten: “Amb quina autoritat fas tot això?” Però Jesús no respon aquesta pregunta perquè és impertinent. Eren ells qui s’havien fet els amos del temple i es consideraven els únics que hi tenien “autoritat”. Jesús els recorda quina és la situació real, i ho fa amb tres paràboles, la primera de les quals és aquesta que hem llegit. (Les dues següents es llegiran els dos pròxims diumenges. Mateu 21:33 i Mateu 22:1).

4. El mateix Jesús en fa l’aplicació: ells -els sacerdots i notables del poble- estan representats pel fill que respon al pare que anirà de seguida a treballar a la vinya; però no hi va. En canvi els “pecadors i pecadores”, venen representats pel fill que primer diu que no hi vol anar, però que després se’n penedeix i hi va.

De la paràbola se’n dedueix una lliçó evident, però sorprenent: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

5. L’alliberament liderat per Moisès va acabar en fracàs perquè el “poble elegit” no va ser capaç d’assumir la Llibertat. Els antics esclaus del faraó, arribats a la Terra Promesa, van continuar essent esclaus dels seus propis jerarques. I la causa principal estava precisament en la utilització que sacerdots i notables feien del Temple i de la Religió, que els permetia enriquir-se, i crear marginacions, condemnes i esclavituds.

Calia purificar el temple! Aquesta era una de les “feines” del Messies esperat.

I Jesús, com a Messies, va fer neteja (Mateu 21,12).

6. Però Jesús no s’instal·la en el Temple ni el rehabilita.

El Temple, tal com s’entenia aleshores, necessitava de sacerdots, els quals, d’alguna manera, estaven per sobre del poble.

Jesús no “recupera” el Temple sinó que predica una altra cosa molt més important i nova: el Regne de Déu. En el regne de Déu tothom és igual. Hi queda exclosa qualsevol forma de Poder. Ja ha quedat prou clar que el Poder sempre és usat contra el Poble i contra els més dèbils del poble. Ha arribat el moment de prescindir dels grans i solemnes temples com a “llocs de la presència de Déu” (Joan 4,20-24). Déu ha decidit fer-se present en cada persona, i sobretot en aquelles en qui no hi ha ni rastre de Poder.

7. Déu s’ha instal·lat en l’home.

Des d’ara, l’home és el centre del regne de Déu.

Si Déu ens esperés al Temple, els sacerdots no necessitarien convertir-se. Al contrari: els altres s’haurien de convertir a ells. Ells anirien al davant i serien “els primers”. Però el “Temple” ha resultat un camí pervertit.
Així doncs, tothom s’ha de convertir: el Poble i els Sacerdots. Però els qui ho tenen més planer són aquells que la societat té per “pecadors” i ells mateixos ho reconeixen. D'aquí la sorpresa: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

8. Jesús, nou Moisès, té per missió alliberar el Poble. Però ho farà d’una manera molt diferent i molt més radical de com ho va fer Moisès. Moisès va fer sortir el Poble del país on era esclau; però el Poble portava l’esclavitud encastada al cor.

Jesús busca alliberar el cor. Per això demana conversió.

9. Jesús no pretén un Èxode físic (sortir d’un país) sinó un Èxode personal: superar les idees i els sentiments que impedeixen tenir el cor obert, els braços oberts, els ulls oberts; abandonar les idees i sentiments que ens impedeixen veure el món i estimar-lo.

10. Jesús, per tirar endavant l’alliberament del cor, no anuncia “plagues” contra ningú (com va fer Moisès contra el faraó), que assumeix conscientment l’oposició frontal del Poder. En aquest “enfrontament”, la seva missió no és pas derrotar l’adversari. Per a Jesús, no hi ha “adversaris” sinó éssers humans, tots cridats a convertir-se i ser salvats. També els Poderosos, que, de fet, no saben el que es fan (Lluc 23:34).

MISSATGE.

11. El Temple s’havia corromput i s’havia tornat una cova de lladres, i s’havia convertit en la millor eina dels poderosos per dominar la consciència del poble.

Les situacions de poder religiós són perilloses també per als propis interessats: incapaciten per entendre allò que passa i respondre-hi correctament. Així, a l’hora de convertir-se, ho tenen més fàcil els “pecadors i pecadores”. Aquests, convertint-se, acaben passant davant cap al Regne de Déu.

RESPOSTA.

12. Sembla que en l’Església s’ha copiat aquella situació que Jesús havia denunciat amb tanta força. El clericalisme i les diferències de poder religiós són una greu equivocació, i també un autèntic perill.

L’Església globalment, i cadascú en allò que li correspongui, ens hem de convertir. Amb urgència. I calen gestos: gestos sincers i significatius.

PREGUNTES per al diàleg.

1. D’alguna manera, Jesús contraposa “sacerdots i notables del poble” a “publicans i dones de mala vida”. ¿Continua vàlida aquesta contraposició en les nostres comunitats?

2. Una societat laica ajuda les Religions a superar el perill de caure en el Poder religiós i sacralitzar altres formes de Poder. És una situació nova, i això obliga les comunitats cristianes a inventar noves formes de presència i noves formes de servei a la societat. ¿Teniu alguna intuïció sobre aquest punt? ¿Com ho viviu en la vostra comunitat?

3. Avui es parla de “laics en l’església”, de “societat laica” i, fins i tot, de “laïcisme”. ¿Té el mateix significat aquesta paraula en els seus diferents usos? Quines són les diferencies?