Diumenge 24. Any A.

1ª LECTURA.  (Siràcida 27,30 – 28,7).

És odiós irritar-se i guardar rancúnia,

però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.

El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor,

que li demanarà compte rigorós dels seus pecats.

Perdona als altres el mal que t’han fet,

i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.

L’home que s’irrita contra un altre home,

¿com pot esperar que el Senyor li retorni la salut?

No s’ha compadit d’un home com ell,

i ara ¿s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?

Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia,

¿qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat?

Recorda la fi que t’espera

i amainarà la teva enemistat;

pensa en la mort,

i guardaràs fidelment el manaments.

Recorda’t dels manaments,

i no seràs rancorós amb els altres;

pensa en l’aliança de l’Altíssim,

i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.

2ª LECTURA (Romans 14,7-9).

Germans,

cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix:

mentre vivim, vivim per al Senyor,

i quan morim, morim per al Senyor.

Per això, tant si vivim com si morim,

som del Senyor;

ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida,

va ser justament perquè havia de ser

sobirà de morts i de vius.

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui comença amb una pregunta de Pere: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de personar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?”.

(Recordem-ho: sembla que en els evangelis, i sobretot en el de Mateu, “Pere” personifica aquells deixebles que, havent decidit en ferm seguir Jesús, encara no l’entenen ni han assumit el seu missatge. Diríem que són deixebles que veuen en Jesús el líder (messies) que pot guiar-los per aconseguir els seus objectius: els d’ells, no els de Jesús. Però finalment acabaran convertint-se.)

Pere, amb la pregunta, ofereix també una resposta que ell suposa correcta. Cal reconèixer que la resposta de Pere és generosa: perdonar “set vegades” significa perdonar moltes vegades, ja que el número “set” implica una certa plenitud. Set són els dies de la setmana. Perdonar “set vegades” és com dir “perdonar cada dia”.

2. No obstant, Jesús no accepta la (generosa) resposta proposada per Pere. En realitat, el que no accepta Jesús és ja la pregunta: “Quantes vegades he de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”. En aquesta pregunta s’hi manifesta una actitud força pretensiosa. “Perdonar” és una acció de “benèvola” superioritat. El ric pot perdonar el pobre, no a l’inrevés; el superior perdona l’inferior, no a l’inrevés; el mestre a l’alumne; el pare al fill; l’adult al nen petit;...

¿No havíem quedat que, per entrar el Regne del cel, cal fer-se com els infants? (Mateu 18:3)... ¿A què ve ara aquesta pretensió de “perdonar” a un germà?

3. La paràbola amb què Jesús explica l’actitud correcta de l’autèntic deixeble és d’una gran claredat. Canviant “ofensa” per “deute”, deixa clar que entre companys no es pot parlar realment de deutes a reclamar, perquè cap deute mereix aquest nom si el comparem amb el do de la vida, que tots hem rebut gratuïtament.

4. Els autèntics deixebles són ben conscients de com n’és de gran el do de la vida, i l’herència meravellosa que porta adjunta. En comparació d’aquest do gratuït, parlar dels possibles deutes que hi pugui haver entre nosaltres, és pura ridiculesa.

Suposant que algú es consideri “ofès”, el mínim que pot fer és “compadir-se del seu col·lega, com Déu s’ha compadit d’ell”. Altrament ho té complicat perquè, posats a parlar de deutes, haurem començar per parlar del nostre deute amb Déu; i ¿qui serà capaç de retornar-l’hi?

5. Per això, l’única actitud realment coherent és no “ofendre’s”.

Si ens ofenem, cal perdonar sense límit; però l’autèntic deixeble no s’ofèn. Com Jesús que no “perdona” als qui l’han crucificat sinó que els excusa “perquè no saben el que fan”. Per a ells, Jesús implora el perdó del Pare, que és l’únic que té “dret a reclamar”, i sempre acaba perdonant.

6. Aquí cal notar el doble significat que, en els evangelis, té la paraula “perdonar”:

- Una cosa és “perdonar els pecats” o “perdonar el pecat”, entenent per “pecat” aquella situació que impedeix rebre l’acció bondadosa i amorosa de Déu. En aquest sentit, Jesús va dedicar tota la seva vida a treure el pecat del món; i aquesta és també la missió que confia als seus deixebles.

- Una altra cosa ben diferent és (la pretensió de) “perdonar l’ofensa que m’ha fet un germà”. Això s’hauria d’evitar perquè, entre companys, l’única relació correcta és el servei mutu; i una actitud de servei exclou enfadar-se amb els altres o pensar que ens deuen realment alguna cosa.

7. La 1ª lectura, amb un llenguatge concret i sapiencial, ja ens introdueix en aquesta manera d’entendre les relacions entre nosaltres, com a conseqüència d’haver acollit el do de Déu. Acaba dient: “Pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda” (Siràcida 28:7).

MISSATGE.

8. Quan ens enfadem contra els companys perquè “ens han ofès o ens han fet mal”, allò que realment es posa de manifest és que ens hem tornat uns “mira’m i no em toquis”. Si ens fa mal, és perquè som de vidre massa fi i no de carn.

RESPOSTA.

9. Entre companys (i tots som companys!), perdonar sempre. Millor: no ofendre’s mai.

Però, compte! Això no vol dir “passar del company” sinó portar els amortidors ben calibrats perquè la trobada amb els companys no ens trenqui per massa fràgils.

Sembla que en la nostra societat s’ha posat de moda “anar de dur” per la vida. Sovint sembla com si portéssim carrega elèctrica que fa saltar, a la més mínima, la guspira del nostre orgull ferit. Forma part de l’espectacle actual, però tots sabem que “no n’hi ha per tant”. Comportar-se davant els altres com una “persona bona” no està de moda, però és la cosa més pràctica i saludable.

PREGUNTES per al diàleg.

1. No hauríem de “ser de vidre”, però la veritat és que sovint ho som, i els nostres companys també. Quan hi ha alguna situació tensa entre companys, ¿des de fora, com ens portem? ¿Sabem trobar la paraula que amoroseix la situació o hi posem més llenya?

2. Es diu: Una paraula inoportuna fa més mal que un cop d’espasa. Podeu comentar-ho amb algun exemple?

3. Segons alguns comentaristes polítics, guerres molt cruels van tenir els seus inicis en paraules provocadores de diferents emissores de ràdio. Si escolteu la ràdio o veieu la televisió ¿sou crítics amb les notícies i informacions que s’hi donen, s’hi suggereixen o s’hi vomiten?