1ª LECTURA. (Ezequiel 33,7-9).
El Senyor em digué:
“Fill d’home, t’he
fet sentinella
perquè vetllis
sobre el poble d’Israel.
Quan sentis dels
meus llavis una paraula,
els has d’advertir
de part meva.
Si jo amenaço el
pecador amb la mort,
i tu no li dius res
i no l’adverteixes
que s’aparti del camí del mal,
ell morirà per
culpa seva,
però jo et faré
responsable de la seva sang.
Ara,
si tu l’havies
advertit
que s’apartés del mal
camí i es convertís,
ell morirà per
culpa seva,
i tu hauràs salvat
la teva vida”.
2ª LECTURA (Romans 13,8-10).
Germans,
no quedeu a deure
res a ningú.
L’únic deute vostre
ha de ser
el d’estimar-vos
els uns als altres.
Qui estima els
altres, ha complert la Llei.
No cometre
adulteri, no matar, no robar,
no desitjar allò
que és d’un altre,
i qualsevol altre
manament,
es troba en
aquestes paraules:
estima els altres
com a tu mateix.
Qui estima no fa
cap mal als altres.
Estimar és tota la
Llei.
EVANGELI. (Mateu 18,15-20).
En aquell temps,
Jesús digué als
seus deixebles:
“Si el teu germà
peca,
vés a trobar-lo i
parleu-ne vosaltres dos sols.
Si te’n fa cas,
t’hauràs guanyat el germà.
Si no te’n fa cas,
crida’n un altre o dos més,
perquè la causa
sigui judicada
per la paraula de
dos o tres testimonis.
Si tampoc no feia
cas d’ells,
parla’n a la
comunitat reunida.
Si ni tan sols de
la comunitat no volia fer cas,
considera’l com un
pagà o un publicà.
Us ho dic amb tota
veritat:
Tot allò que
lligareu a la terra,
quedarà lligat al
cel;
i tot allò que
deslligareu a la terra,
quedarà deslligat
al cel.
Us asseguro també
que si dos de vosaltres
aquí a la terra
s’avenen a demanar alguna cosa,
el meu Pare del cel
els la concedirà,
perquè on n’hi ha
dos o tres de reunits en el meu nom,
jo estic enmig
d’ells”.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli
d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels
deixebles.
Els deixebles li
havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien
entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar
de que també els havia dit que ressuscitaria
al tercer dia, ara a ells els preocupa una cosa, i és el que li pregunten:
“Qui és el mes important en el Regne del
cel?”.
La resposta de
Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al
Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més
important en el Regne del cel” (Mateu
18,2).
El discurs continua
insistint en la importància dels més
petits i de com cal respectar-los. En
aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.
2. Evidentment, la pregunta
(que no hem llegit) i la resposta (de la qual n’hem llegit només el
final) se situen en el marc d’una comunitat cristiana. S’hi dóna per
suposat que dintre la comunitat cristiana
també hi ha pecat, com ho palesa la
mateixa pregunta que han fet els deixebles. Per la pregunta que fan, ja es veu
clar que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les
preocupacions pròpies dels Reialmes
d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una conversió
progressiva. Si el teu germà peca...
no el jutgis, no el condemnis, no l’excloguis..., sinó vés a trobar-lo i
parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si
convé, parleu-ne tota la Comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la
qüestió és greu perquè ell mateix s’exclou de l’àmbit que el podria ajudar.
Noteu que aquestes paraules de Jesús venen immediatament després de la paràbola
de l’Ovella perduda (Mateu
18:10).
3. Si el teu germà peca...
Aquí “pecat” no
s’ha d’entendre en el sentit individualista
que solem donar-li actualment. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat”
que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es
tracta del pecat que corromp la comunió
i trenca la Comunitat.
4. Compte amb la
paraula “comunió”.
En la nostra
església jerarquitzada, sovint es parla de comunió
dins d’una relació vertical: els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en
sintonia amb el seu rector; els mossens viuen
la comunió si estan en sintonia amb el seu bisbe; els bisbes viuen la comunió si estan en
sintonia amb el papa.
5. No sembla que
vagi per aquí l’evangeli. “Si dos de
vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel
els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo
estic enmig d’ells”.
La comunió no és
vertical sinó horitzontal, entre nosaltres, entre germans. I Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà
lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel”.
“Cel” i “terra” no
són dos mons inconnexos: el món de Déu
i el món dels homes. Déu assumeix
el món dels humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta
vida en el nostre món la que és assumida per Déu (“al cel”).
6. I aquí a la
terra, tenim davant nostre dues opcions:
- o dedicar la vida
a ser “els més importants”,
- o dedicar-la a servir els altres.
Entendre la vida com
un servei és viure-la en comunió. I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits
d’experiència i de creixement de la vida
vida: aquella que connecta amb la Vida
mateixa de Déu. En aquest cas, el cel
comença ja a la terra.
7. Les comunitats
que són fruit d’una actitud de comunió són múltiples, variades, obertes
i imbricades entre si. Fem i ens sentim “comunitat” amb la família, amb els
companys de la parròquia, amb els veïns, amb l’escola dels nostres fills, amb
la gent del poble,...
"Fer comunitat"
és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb
actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.
MISSATGE.
8. La comunitat
(cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la
comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal en la vida rebuda de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o
tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau
podia dir que som el cos de Crist (1ª
Corintis 12,27. També Efesis
5,23).
RESPOSTA.
9. Donat que en
temps de Jesús la societat era religiosa,
lògicament el seu missatge va anar prenent la forma d’una (nova) Religió. I
així ens ha arribat a nosaltres. Però, en si mateix, el missatge de Jesús és
anterior a la forma religiosa en què
s’ha inculturat, i mira directament a la nostra manera de viure i de conviure.
En front de les relacions de domini (normalment
legitimades en nom de Déu en les societats
religioses), Jesús ens descobreix que
l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és
aquell que comporta fer de la pròpia vida un servei als altres, des de
l’amor
10. Segurament això
comporta, sobretot avui que estem en una societat
laica, canviar el funcionament intern de la Comunitat Cristiana. El vincle
de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat
per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” entre
Déu i els fidels reunits, sinó que el
vincle principal ha de ser el comportament fraternal entre germans.
11. Pròpiament, la
Comunitat cristiana no és una comunitat
de culte, sinó una comunitat
de fraternitat i de servei (a la humanitat, present en cada persona que
està prop nostre: “proisme”. Lluc
10,36). En tot cas, aquesta fraternitat és el “culte” que Déu ens demana i accepta.
Sembla que això és
també el que hem llegit a la 2ª Lectura
d’avui: “Estimar és tota la Llei”.
La providencial manca de sacerdots ens ofereix una bona
situació per anar fent aquest canvi.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan sortim de
casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a
Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens
trobarien a faltar, i nosaltres a ells?
2. Considereu que
és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta,
o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat
determinada? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada