1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.
Moisès digué al
poble:
”Recorda’t del camí
que el Senyor t’ha fet fer
pel desert des de
fa quaranta anys per afligir-te,
per provar-te, per
conèixer els sentiments del teu cor
i veure si
observaries o no els seus manaments.
T’afligí fent-te
passar fam,
però després
t’alimentà amb el mannà,
que ni tu ni els
teus pares no coneixíeu,
perquè aprenguessis
que l’home no viu només de pa;
viu de tota paraula
que surt de la boca de Déu.
Recorda’t del
Senyor, el teu Déu,
que et va fer
sortir de la terra d’esclavatge;
que t’ha fet passar
per aquest desert immens i terrible,
infestat de serps
verinoses i d’escorpins,
una terra eixuta,
sense aigua,
on per a tu va fer
saltar un doll d’aigua de la roca dura,
i t’alimentava amb
el mannà,
que els teus pares
no coneixien”.
2ª LECTURA (1ª Corintis 10,
16-17).
Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,
¿no és, potser,
comunió amb la sang de Crist?
El pa que nosaltres
partim,
¿no és, potser,
comunió amb el cos de Crist?
El pa és un de sol.
Per això tots
nosaltres, ni que siguem molts,
formem un sol cos,
ja que tots
participem del mateix pa.
EVANGELI. (Joan 6, 51-58).
En aquell temps
Jesús digué als jueus:
”Jo sóc el pa viu
baixat del cel.
Qui menja pa
d’aquest viurà per sempre.
Més encara: el pa
que jo donaré és la meva carn,
perquè doni vida al
món”.
Els jueus es posaren a discutir.
Els jueus es posaren a discutir.
Deien: “¿Com s’ho
pot fer aquest,
per donar-nos la
seva carn per menjar?”
Jesús els
respongué:
“Us ho dic amb tota
veritat:
si no mengeu la
carn del Fill de l’home
i no beveu la seva
sang,
no podeu tenir vida
en vosaltres.
Qui menja la meva
carn i beu la meva sang
té vida eterna,
i jo el
ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn és un
veritable menjar,
i la meva sang és
una veritable beguda.
Qui menja la meva
carn i beu la meva sang
està en mi i jo en
ell.
A mi m’ha enviat el
Pare que viu,
i jo visc gràcies
al Pare;
igualment, els qui
em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa
baixat del cel.
No és com el que
van menjar els vostres pares.
Ells van morir.
Però els qui mengen
aquest pa, viuran per sempre”.
LLENGUATGE.
1. La FESTA.
1. Aquesta festa té
un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu
nom llatí “Corpus”, ja que així no fa
tan mal d’orelles.
El llenguatge entorn del “cos i la sang
de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig.
Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva mare va portar a la
parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè fes la 1ª Comunió.
Davant meu, i amb llenguatge manllevat
pel fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la
comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços
davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.
2. La festa del Corpus constitueix una certa repetició
del Dijous Sant. Per això en les
discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es
va mantenir en atenció a la seva gran popularitat.
3. Els orígens de
la festa cal buscar-los ja al segle XII com a "reacció" a alguns teòlegs que
posaven en dubte la presència "real" de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es va optar per l’exuberància de les formes (Exhibició de riquesa i "poder"). Es considerava una manera d’ajudar la
fe impactant els sentits. Per això, allò més popular del la Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la participació de les autoritats i prohoms de la ciutat.
Avui costa de
trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un molt bon encert
convertir-la en el “Dia de Càritas”.
(↓missatge).
(Amb tot, cal tenir sempre present que la Eucaristia, és a dir, l'acció de gràcies davant la capacitat de viure la pròpia vida com aliment per als altres, constitueix el nucli i el cimal del Missatge dels Evangelis. I per tant es "repeteix" en cada vertadera acció de la Comunitat Cristiana).
(Amb tot, cal tenir sempre present que la Eucaristia, és a dir, l'acció de gràcies davant la capacitat de viure la pròpia vida com aliment per als altres, constitueix el nucli i el cimal del Missatge dels Evangelis. I per tant es "repeteix" en cada vertadera acció de la Comunitat Cristiana).
2. El TEXT de l'evangeli.
4. L’evangeli d’avui resulta volgudament
provocador, com es reconeix en el mateix text quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...
A vegades s’ha
insistit tant en el realisme d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit
antropofàgic o canibalesc.
D’entrada,
permeteu-me fer una doble consideració:
1ª. Aquestes
paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant,
és impossible menjar la seva carn...
2ª. És pràcticament
segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides literalment a l’Evangeli
de Joan, sinó d’unes paraules que
l’evangelista posa en boca de Jesús,
i que volen expressar la realitat més profunda de la VIDA: de la vida de Jesús i de la vida de qualsevol persona
autènticament humana.
5. També l’evangeli
de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar
en un menjadora. No es tracta de
cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament
clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o mare, assegut a taula,
podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva vida.
Els pares “gasten”
o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills
per viure i créixer. No és una qüestió de “miracles” sinó d’amor.
6. ”La meva carn és un veritable menjar”.
Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.
És l’experiència de
que la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”,
i que aquesta és la autèntica vida, que no inclou la “mort”, sinó que és Vida
eterna o Vida divina.
La vida donada
de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep. Els qui la reben es
converteixen així en el nou “cos de Crist”.
7. La comunitat
cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida
donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir,
celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la vida donada.
Els deixebles de
Jesús ens trobem cada setmana per menjar
aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol
dir també assumir, fer
nostra, aquesta manera de viure. Anar a combregar sense assumir que la nostra vida
es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja
ho va advertir Sant Pau als cristians de Corint (→ 1ªCorintis 11:27).
MISSATGE.
8. Prescindint dels
textos i tornant a la festa del Corpus,
el seu missatge tradicional era molt
“humà” per l’exhibició que comportava, però no era gaire cristià.
Actualment, la
vinculació d’aquesta festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar
el missatge profund i radical de l’Eucaristia.
9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el
significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). En Jesús es fa visible l’amor de Déu encarnat. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). En Jesús es fa visible l’amor de Déu encarnat. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili Vaticà II: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
L’Evangeli de Mateu
és encara més contundent: “Us ho
asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho
fèieu” (Mateu 25, 40).
RESPOSTA.
11. El canvi que ha
experimentat la festa del Corpus pot
orientar la nostra pròpia resposta i la de les Comunitats.
Es tracta
d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar
redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens
proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima
d’alguna forma de Poder.
Els Evangelis han
volgut que la imatge venerable de Jesús a
la Creu fos, per sempre més, inseparable de la de tots els altres
“condemnats” (Mateu 27:38).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan sento
l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?
2. Si coneixeu o
recordeu el llenguatge que es fa
servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol
dir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada