1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).
Durant la celebració de la diada de la
Pentecosta,
es trobaven tots junts en un mateix
lloc,
quan, de sobte, se sentí venir
del cel un so
com si es girés una ventada violenta,
i omplí tota la casa on es trobaven
asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes
llengües de foc,
que es distribuïren i es posaren sobre
cadascun d’ells.
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant
i començaren a expressar-se en diversos
llenguatges,
tal com l’Esperit els concedia de
parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos
provinents de totes les nacionalitats
que hi ha sota el cel.
Quan se sentí aquell so, la gent hi anà
i quedaren desconcertats,
perquè cadascú els sentia parlar en la
seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si deien:
«No són galileus tots aquests que
parlen?
Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres
els sentim en la nostra llengua
materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i
elamites,
hi ha residents a Mesopotàmia, al país
dels jueus i a Capadòcia,
al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a
Pamfília,
a Egipte i a les regions de Líbia,
tocant a Cirena,
hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i
prosèlits,
hi ha cretencs i àrabs,
però tots nosaltres els sentim
proclamar les grandeses de Déu
en les nostres pròpies llengües.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).
Germans,
ningú no pot confessar que Jesús és el
Senyor
si no és per un do de l’Esperit Sant.
Els dons que rebem són diversos,
però l’Esperit que els distribueix és
un de sol.
Són diversos els serveis,
però és un de sol el Senyor a qui
servim.
Són diversos els miracles,
però tots són obra d’un sol Déu,
que els fa valent-se de cadascun de
nosaltres.
Les manifestacions de l’Esperit
distribuïdes a cadascú
són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà:
és un, encara que tingui molts membres,
ja que tots els membres, ni que siguin
molts, formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus
o lliures,
hem estat batejats en un sol esperit
per formar un sol cos,
i a tots ens ha estat donat com a
beguda el mateix Esperit.
EVANGELI. (Joan 20, 19-23).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa
amb les portes tancades per por dels
jueus;
Jesús entrà, es posà al mig i els
digué: «Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el
costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el
Senyor.
Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo
us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els
digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els
pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense
perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».
LLENGUATGE.
1. Aquest diumenge, juntament amb el de
l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó de
Fets dels Apòstols. Però, com que la
lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge
d’avui serà sobre les dues Lectures.
Fets dels Apòstols.
2. El Fets (o Actes) dels Apòstols ens exhibeix la presència de
l’Esperit Sant en la Comunitat fent servir el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com
tots els evangelistes ens presenten la mort-resurrecció
de Jesús utilitzant el marc de la festa jueva de Pasqua).
Aquest fet és important perquè ja indica
per si mateix que no es tracta de la crònica
d’un fet objectiu sinó d’expressar un nou i més profund significat, ja
contingut en germen en les festes del poble. És a dir: les festes són
utilitzades com a llenguatge, un
llenguatge ben conegut, al qual s’hi afegeix i s’hi explicita una nova dimensió
o significat.
3. La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció.
St. Lluc vol fer-nos adonar que l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu
“fruit” de la vida-mort-resurrecció de Jesús. O millor encara: que la
vida-mort-resurrecció de Jesús no s’han d’entendre només com una experiència
personal de Jesús sinó com una experiència de tot el “poble”, és a dir, de tota
la Humanitat.
4. Pentecosta
significa “50”.
En el llenguatge popular els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta plenitud, una
plenitud que provoca un nou i millor començament. Els “fruits madurs” són també
“llavors” de vida nova.
“50” és el número que segueix la plenitud
expressada pel “7”.
Set vedades 7 són 49: la plenitud total. Després ve el “50” per tornar a
començar des de la plenitud assolida. Cada 50 anys la vida del poble tornava a
començar (Any jubilar. > Levític,
25:10).
5. Amb la Pentecosta comença el nou
“poble de Deu” (l’Església), que té com a característica destacada la universalitat, expressada pel simbolisme de les
llengües. “Residien a Jerusalem jueus
(homes, en altres versions) piadosos
provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. I tots s’entenien.
És la correcció d’allò que havia passat a la Humanitat en el seu
afany de “ser com déus” que els impulsava a construir “torres que arribessin
fins al cel”. (Relat de la Torre
de Babel →Gènesi
11:5. També →Gènesi 3:5), Però no es van entendre, i es van dispersar.
6. Les llengües es posen sobre
cada persona de la nova comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a
aquestes llengües tothom s’entenia i sentia “proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu”.
Evangeli.
7. L’evangeli està tret St. Joan. Aquí, per a indicar el nou
començament, no es fa servir la festa de Pentecosta sinó l’expressió “el primer
dia de la setmana” (el nostre “diumenge”).
La Bíblia comença amb
l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el
nostre “divendres”) és el de la creació
de l’Home “a imatge i semblança de Déu”. Aquesta “creació de l’Home” no
queda acabada fins que Jesús, a la creu, no passa de la vida-tinguda a la vida-donada,
semblant a la vida mateixa de Déu, i diu “s’ha
acabat” (→Joan
19,30).
8. Després del repòs de dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús crea, en aquells
que la acullen, la
Nova Humanitat.
El relat posa de manifest el vincle
directe entre la crucifixió i la resurrecció. En la crucifixió Jesús “expira”,
“dóna l’esperit”. En la resurrecció Jesús “els
va mostrar les mans i el costat”.... “Llavors
va alenar damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els
pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.
“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”.
És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els
qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar
els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.
9. Aquí trobem una frase
conflictiva.
La traducció que ofereix el missal,
seguint una interpretació molt difosa, diu: “a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.
Sembla impossible, des de l’Evangeli,
pensar en la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als
fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu
pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan
9:41). Seria allò que en l’evangeli de Marc se’n diu “pecat contra
l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (→Marc,
3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.
Dintre aquesta interpretació, els
deixebles reben de Jesús la missió de perdonar els pecats com a conseqüència
directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit maligne es
“relacionen” com la llum i la foscor: la primera anul·la
automàticament la segona.
Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la
foscor no ha pogut ofegar-la” (→ Joan
1:5), és possible rebutjar la Llum.
En aquest cas la
Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no
volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).
10. De totes maneres hi ha una altra
manera d’entendre i traduir aquestes paraules de l’evangeli de Joan proposada,
entre altres, pel biblista gironí Miquel Gallart, i que sembla molt més
coherent amb la resta de l’Evangeli. En l’evangeli de Joan, el “pecat” és una
realitat dinàmica (que mou a "fer pecats”). Però l’Esperit de Jesús (que
expulsava els esperits malignes) bloqueja, reprimeix o anul·la aquesta dinàmica
del pecat. Segons Miquel Gallart, la traducció seria així: “als qui perdoneu els pecats els queden perdonats;
als qui els hi reprimiu els quedaran reprimits”.
Es tractaria, doncs, d’una manera de
posar en relleu la importància d’una afirmació dient-la dues vegades amb
diferents paraules, cosa freqüent en els Escrits bíblics (Paral·lelisme bíblic).
MISSATGE.
11. Si no hi ha prejudicis que
distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta clar:
així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (→ Gènesi
1:1 “Al principi, Déu va crear el cel
i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície
de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també ara la
presència de l’Esperit crea la Nova Humanitat. L’home, que ja
era “creatura de Déu”, ara passa, si acull l’Esperit Sant, a ser “Fill de Déu”.
Som fills en el Fill. Ha començat l’Església, entesa com la comunitat dels fills
de Déu; comunitat universal dintre la qual “tots s’entenen” perquè
parlen el llenguatge de l’Amor, encara que pertanyin a diferents llengües,
races, cultures, religions,...
RESPOSTA.
12. Sovint es poden sentir persones que
diuen: “jo crec en Déu però no crec en l’església”. Segurament això és una
mostra d’una gran deformació de l’església
visible, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com una “comunitat de religió”. En la “comunitat religiosa” Déu hi és experimentat d’una
manera mediatitzada a través d’objectes externs: sacerdot, ritus, temple,
altar... En canvi, en la “comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és
experimentada en la mateixa vivència de la comunió,
ja que Déu és COMUNIÓ.
13. És urgent redescobrir i optar altra
vegada per comunitats que siguin “espais de comunió”.
Ens cal anar més enllà de moltes
“comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i massa poc fraternals.
Seria important aprofitar la “manca de
vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han
empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme de clergues i de laics.
¿Ens creiem realment aquelles paraules
de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de
reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu
18:20)?
PREGUNTES per al diàleg.
1.
L’actual disposició
dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita
que la nostra Trobada Setmanal sigui una trobada de comunió? Seria possible
millorar-ho?
2.
L’Esperit Sant que
hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres,
i amb els altres? Ens converteix en “perdonadors de pecats”?
3.
Què podríem fer
perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos i
escoltar-nos mútuament"?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada