diumenge, 23 d’abril del 2017

Diumenge III de Pasqua. Any A..



1ª LECTURA.  (Actes 2:14, 22b-33).
El dia de Pentecosta,
Pere es posà dret amb els onze,
alçà la seva veu i digué a la gent:
«Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem:
Escolteu bé i sapigueu això que us dic:
Jesús de Natzaret era un home
que Déu acredità davant vostre
obrant entre vosaltres, per mà d’ell,
miracles, prodigis i senyals.
Tots ho sabem prou.
Doncs bé,
d’acord amb la decisió
que Déu havia pres i coneixia per endavant,
Jesús de Natzaret va ser traït,
i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu
per uns homes sense llei.
Però Déu l’ha ressuscitat
i l’ha alliberat dels llaços de la mort,
que de cap manera podia retenir-lo captiu.
Perquè David, referint-se a ell, deia:
“Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu que es corrompi el qui us estima.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
 
«Germans, us he de parlar clar.
El patriarca David va morir
i va ser enterrat en un sepulcre
que avui encara podem veure.
Però ell, que era profeta
i coneixia el jurament de Déu
de fer pujar al seu tron un dels seus descendents,
havia contemplat en visió profètica
la resurrecció de Crist,
i en parlava quan deia
que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts
ni havia deixat que es corrompés el seu cos’.
Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat.

Tots nosaltres en som testimonis.
I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat,
ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès,
i l’ha donat amb profusió.
Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»


2ª LECTURA (1ª Pere 1:17-21).
Estimats:
vosaltres invoqueu com a Pare
aquell que judica cadascú segons les seves obres,
sense fer distincions.
Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta
durant l’estada en aquest món.
Penseu que heu estat rescatats
de la manera absurda de viure
que havíeu heretat dels vostres pares,
no pagant un preu que pot perdre valor,
com serien la plata o l’or,
sinó amb una sang preciosa, la de Crist,
sacrificat com un anyell sense tara ni defecte.
Abans de crear el món,
Déu havia decidit el seu destí,
i ara, a la fi dels temps,
l’ha manifestat per a vosaltres,
els qui, per ell, heu cregut en Déu,
que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat.
Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.


EVANGELI. (Lluc 24:13-35).
Aquell mateix diumenge
dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble
anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,
i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,
Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,
però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els preguntà:
«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»
Ells s’aturaren amb un posat trist
i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,
¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»
Els preguntà: «Què?»
Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.
S’havia revelat com un profeta
poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.
Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble
l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria
el qui hauria alliberat Israel.
Ara, de tot això ja fa tres dies.
És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:
han anat de bon matí al sepulcre,
no hi han trobat el cos,
i han vingut a dir-nos que fins i tot
se’ls han aparegut uns àngels
i els han assegurat que ell és viu.
Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre
i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,
però a ell, no l’han vist pas.»
 
Ell els digué:
«Sí que us costa d’entendre!
Quins cors tan indecisos a creure
tot allò que havien anunciat els profetes.
No havia de patir tot això el Messies
abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès
i seguint els de tots els profetes,
els exposava tots els llocs de les Escriptures
que es referien a ell.
 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien
i ell va fer com si seguís més enllà.
Però ells el forçaren pregant-lo:
«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard
i el dia ha començat a declinar.»
Jesús entrà per quedar-se amb ells.
Quan s’hagué posat amb ells a taula,
prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.
En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,
però ell desaparegué.
I es deien l’un a l’altre:
«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre
mentre ens parlava pel camí
i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula
i se’n tornaren a Jerusalem.
Allà trobaren reunits els onze
i tots els qui anaven amb ells, que deien:
«Realment el Senyor ha ressuscitat
i s’ha aparegut a Simó.»
Ells també contaven el que els havia passat pel camí,
i com l’havien reconegut quan partia el pa.

LLENGUATGE.

1. La manera en què el Crucificat és experimentat com a vivent per les Comunitats cristianes és presentada diferentment en cada un dels quatre Evangelis. Avui hem llegit aquest preciós relat, exclusiu de Lluc, dels Deixebles d’Emaús. Es tracta d’una petita perla literària: amb un llenguatge àgil, tocat de fina ironia, l’evangelista aconsegueix transmetre’ns un missatge extraordinàriament positiu, però també trasbalsador pel canvi de perspectiva que comporta.

2. És possible que, llegit dos mil anys després de la seva redacció, se’ns escapi el significat d’algun “detall”. Per exemple: segur que els noms de “Emaús” o de “Cleofàs” volen dir alguna cosa que nosaltres no copsem del tot; igualment, el número exacte (“11 kilòmetres”; literalment “60 estadis”) per expressar una distància aproximada de Jerusalem.

3. Amb tot, sembla clar que el conjunt d’aquests detalls vol presentar-nos la situació d’uns membres de la comunitat cristiana (ho indicaria l’expressió “dos deixebles”), d’origen jueu (parlen de les autoritats del  “nostre” poble), tan decebuts per tot el que ha passat, que han decidit abandonar el judaisme i també el cristianisme; però no del tot. Es senten tan frustrats que se’n van de Jerusalem, la seva ciutat de referència, cap a Emaús, lloc associat al record de velles victòries (Primer llibre dels Macabeus 3,40ss).

4. Els seus ulls no el podien reconèixer...
La seva trobada amb Jesús està expressada amb un llenguatge finament irònic per accentuar el contrast entre la situació anímica dels dos deixebles i la realitat que de fet estan vivint. Dels dos deixebles només es diu el nom d’un, Cleofàs, l’únic que parla amb Jesús. És una manera subtil i delicada de suggerir-nos que l’altre deixeble podria ser cada un de nosaltres. Allò que diu Cleofàs sobre Jesús és el mateix que també sap i podria dir cada un de nosaltres, i que abans hem pogut llegir en el mateix Evangeli de Lluc. La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la realitat de la mort de l’Home. L’evangeli de Joan que llegíem diumenge passat ens suggeria això mateix servint-se de la figura de “Tomàs”, el “bessó” de cada un de nosaltres.

5. Se’ns diu que els ulls d’aquests deixebles estaven impedits de reconèixer Jesús (Noteu la traducció no gaire encertada del Missal quan diu que “Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin”). Els seus ulls hi veuen només un foraster. Resulta sorprenent que aquells deixebles no reconeguin Jesús. Què els passa? Ho explica el mateix Cleofàs: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel”. Jesús va alliberar realment Israel, però d’una manera molt diferent a com ells esperaven. Ells havien “vist” Jesús com un “profeta poderós davant Déu i el poble”. Per això, només eren capaços de reconèixer Jesús com a “messies vencedor”. En canvi, l’han vist condemnat a mort i crucificat! Per tant, res de vencedor ni d’alliberador.
A causa de les seves idees preconcebudes, quan es troben amb el Crucificat-vivent, no hi veuen res més que un foraster.
I tant foraster! Ell és l’únic que “no sap allò que ha passat a Jerusalem”, si ho comparem amb la manera equivocada de veure-ho dels deixebles i de tothom. Jesús se’ls fa trobadís precisament per ajudar-los a descobrir allò que de debò ha passat.

6. Se’ls obriren els ulls...
La trobada amb Jesús queda emmarcada per la situació dels ulls dels dos deixebles (i nostra). Durant el camí, el foraster ha anat fent-los veure que calia ampliar horitzons: ells han parlat de les seves esperances en relació al seu poble; el foraster els proposa mirar la Humanitat. Ells han parlat del que havia passat a Jerusalem “aquests dies”; el foraster els posa davant “tota la Història humana”. Començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell (que es referien a l’Home).

7. Jesús és realment alliberador, i no només del seu poble sinó de la vida humana. Ens allibera fent-nos descobrir que la vida humana no és domini (generador de tanta esclavitud) sinó servei de comunió; mostrant que la vida no és per imposar-se sinó per donar-se. Era allò que els havia ensenyat fent del seu propi cos un aliment per als altres. Ara ho ha repetit davant seu. “En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren”.

8. ... però ell desaparegué.
El gest de partir i compartir el pa ha fet que el reconeguin. Amb tot, no el poden veure. Com és, això? És que Jesús juga a cuit i amagar amb ells? Com pot ser que els seus ulls el reconeguin, però no el puguin veure?
Amb aquest detall sorprenent, Lluc ens vol dir una cosa realment important i nova: Jesús només el podem veure fet comunitat. La seva vida és donada de debò. La vida donada només és realment visible en la comunitat dels qui l’han rebuda, d’una manera semblant a com la humitat (l’aigua) de la terra se’ns fa visible en la verdor dels camps.
Els dos deixebles, per poder “veure” Jesús, hauran de tornar a Jerusalem i retrobar-se amb els altres deixebles reunits (com també va haver de fer Tomàs, segons el relat de l’Evangeli de Joan llegit diumenge passat). Només la comunitat pot fer de “cos visible” d’una vida donada.

9. ...havia de patir...
Els diu el foraster: “No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?” Aquestes paraules, tretes del seu context, podrien ser enteses molt erròniament.
Si el Messies havia de patir abans d’entrar al seu Regne, no serà que Déu és un sàdic que es complau en el sofriment, i l’exigeix? O és que el sofriment és una cosa bona? És indispensable patir per anar al cel?
Cal respondre aquestes preguntes amb una negativa total i rotunda.
L’Home ha estat creat per ser feliç, cridat a participar en la felicitat mateixa de Déu. Per contra, tot sofriment manifesta una situació inhumana contra la qual cal lluitar.

10. Com lluitar contra el sofriment?
Poden ser moltes i molt variades les causes del sofriment, i contra cada una d’elles caldrà lluitar-hi adequadament. Aquí es parla del sofriment que ve de la violència humana.
Heus aquí un dels grans misteris de l’ésser humà! És incomprensible que hi hagi humans que vulguin torturar els altres, i ho trobin legítim, útil o excusable!
Naixem petits, dèbils i insegurs, amb el mínim indispensable per poder esdevenir verdaders autors de la nostra pròpia vida. Però quan no som prou generosos o prou valents per esdevenirs humans, podem sentir la temptació de compensar o dissimular la nostra debilitat intentant deshumanitzar els altres. És absurd i incomprensible; però és real. La violència és la manifestació solapada de la incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat.

11. La primera manera de lluitar contra la violència és no respondre-hi amb més violència. Això que, segons sembla, contradiu les tendències més primàries dels humans, és precisament l’única manera de trencar l’espiral de la violència. I és indispensable fer-ho per poder crear i entrar en el nou Regne.
Jesús, l’Home, no pateix “perquè s’hagi de patir”. Pateix per culpa dels turmentadors. I allò que Déu ens demana, i que Jesús va complir exemplarment, és mantenir-se fidel a l’Home, encara que això comporti haver de suportar la violència dels inhumans.


MISSATGE.
12. “Prengué el pa... i els el donava... En aquell moment se’ls obriren els ulls...”. Aquell que fins aleshores havia estat per als dos deixebles un foraster, de cop i volta és reconegut com el que era realment: Jesús; l’Home.
Tot plegat va ser conseqüència d’haver acollit un foraster. Per això aquest relat també es podria escriure d’aquesta altra manera: Qui viu compartint la seva vida (el seu “pa”) fa possible que els ulls humans s’obrin. Aleshores, amb sorpresa però també amb gran alegria, descobrirem que són infinits els “forasters” que parteixen i comparteixen el seu pa, i que el nostre món es va humanitzant precisament gràcies a ells.  

RESPOSTA.
13. Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats dintre la nostra closca protectora. Com va passar als dos deixebles, potser també nosaltres, decebuts del nostre món i de les nostres autoritats, marxem de la nostra “Jerusalem” particular. Germans i amics poden esdevenir-nos forasters. Però sempre ens queda la possibilitat de dir-los: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. La nit que s’acosta és la nostra nit, que només ell, el foraster de torn, ens podrà il·luminar.

14. Si això és així, podem fer-nos una pregunta: És possible ser a la vegada deixeble de Jesús i ciutadà normal d’aquesta nostra societat de propietats privades i de recels creixents?
En tot cas he de confessar que, a la vista d’aquests dos deixebles, noto que em manca encara molt de recorregut en el camí d’Emaús. I és una sort poder fer-lo acompanyat, ni que sigui d’algun foraster.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cleofàs (que significa “fill de pare gloriós”) és un dels dos deixebles. Us imagineu a vosaltres mateixos com si fóssiu l’altre deixeble? Què hauríeu dit? Què hauríeu fet?

2. Jesús es presenta en forma de desconegut. Us suggereix algun comentari especial, aquest fet?

3. El sofriment fa que una acció bona sigui més meritòria? Meritòria, davant qui?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada