Sagrada Família. A.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 3,2-6.12-14).

En els fills,

el Senyor fa l’elogi del pare

i sentencia a favor de la mare.

Qui honora el pare expia els pecats,

qui honora la mare es guanya un tresor.

Els fills seran la felicitat del qui honora el pare;

quan pregui, Déu se l’escoltarà.

Qui honora el pare viurà molts anys,

qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.

Fill meu,

acull el teu pare en la vellesa,

no l’abandonis mentre visqui.

Si s’afebleix el seu enteniment,

sigues compassiu,

no el menyspreïs quan et veus en plena força.

Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare;

te la tindrà en compte

per a compensar els teus pecats,

en farà un monument per expiar les teves culpes.

2ª LECTURA (Colossencs 3,12-21).

Germans,

tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu,

sants i estimats:

sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat,

de serenor, de paciència;

suporteu-vos els uns als altres,

i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre,

perdoneu-vos-ho.

El Senyor us ha perdonat;

perdoneu també vosaltres.

I com a coronament de tot això estimeu-vos,

que l’amor tot ho lliga i perfecciona.

Que la pau de Crist coroni en els vostres cors

els combats que manteniu;

recordeu que en aquesta pau

heu estat cridats a formar un sol cos.

I sigueu agraïts.

Que la paraula de Crist

tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa;

instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres

amb tota mena de doctrina;

agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors

amb salms, himnes i càntics de l’Esperit;

tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra,

feu-ho en nom de Jesús,

adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

(Decidir abans si és convenient de llegir o no el que segueix)

Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor.

Marits, estimeu l’esposa,

no us malhumoreu amb ella.

Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor.

Pares, no importuneu els vostres fills,

que no es desanimin.

EVANGELI. (Mateu 2,13-15.19-23).

Quan els mags van ser fora,

un àngel del Senyor s’aparegué a Josep

en somni i li digué:

«Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare,

fuig cap a Egipte

i queda-t’hi fins que jo t’ho digui,

perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.»

Es llevà, prengué el nen amb la seva mare,

sortí de nit cap a Egipte,

i s’hi quedà fins que Herodes va morir.

S’havia de complir allò que el Senyor

havia anunciat pel profeta:

«He cridat d’Egipte el meu fill.»

Tan bon punt Herodes va morir,

un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep,

allà a Egipte, i li digué:

«Pren el nen amb la seva mare

 i vés-te’n al país d’Israel,

que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.»

Ell, doncs, es llevà,

prengué el nen amb la seva mare

i tornà al país d’Israel.

Però quan sentí dir que a Judea

Arquelau havia heretat

el reialme d’Herodes, el seu pare,

no gosà anar-hi,

sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni,

es retirà a la regió de Galilea

i se n’anà a viure al poble de Natzaret.

Així es complí allò que havien anunciat els profetes:

«Li diran Natzarè.»

LLENGUATGE.

1. La geografia com a llenguatge religiós.

Actualment la geografia és sobretot una ciència; una ciència força exacta gràcies a la facilitat dels desplaçaments i a una gran quantitat de tècniques que ens permeten un coneixement molt real (científic) dels diferents llocs.

Això pot convertir-se en un inconvenient a l’hora d’interpretar la Bíblia, i més concretament en els Evangelis, on els llocs són utilitzats sobretot com a llenguatge.

2. L’evangeli d’avui està format per dos fragments centrats en dos llocs que serveixen com a llenguatge per dir-nos coses importants sobre Jesús i, per tant, sobre la Humanitat.

3. “He cridat d’Egipte el meu fill”.

Per als jueus, Egipte suscita dos sentiments importants i contraposats:

a). “Egipte” és salvació.

Jacob (que també rep el nom de “Israel”) i els seus fills, en temps de fam extrema, van haver d’anar a Egipte per adquirir l’aliment necessari. Allà van trobar-se amb l’agradable sorpresa de Josep, el Somniador, que era virrei del país. Tot i que Josep havia sigut venut pels seus germans, ell, que era un home just, els va acollir a Egipte juntament amb el seu pare.

b). “Egipte” és servitud.

Després de Josep, i davant la prosperitat dels descendents de Jacob, els reis d’Egipte van començar a oprimir els Israelites fins a convertir-los en esclaus. Però Déu va cridar Israel a la llibertat, i per això els va fer sortir d’Egipte (Èxode).

4. Però, fora d’Egipte, els Israelites no van deixar de ser esclaus, sinó que van continuar sotmesos als opressors sorgits del seu propi poble i d’altres pobles.

Jesús, israelita, neix sotmès i perseguit. Josep el salvarà portant-lo a Egipte. Després, des d’Egipte, emprendrà un nou èxode cap a la llibertat.

5. Tot i que ja havien mort els qui buscaven Jesús per matar-lo, el país d’Israel continuava essent terra d’esclavitud. Per això Josep portarà Jesús a Galilea. Galilea estava a la perifèria d’Israel on l’esclavitud, provinent sobretot de la Capital, no era tan forta.

Dintre Galilea, els components del nou èxode s’instal·len a Natzaret.

6. Natzaret.

La paraula “Natzaret”, i més concretament “natzarè”, sona quasi igual que una altra paraula molt significativa per entendre Jesús, i que en català podem traduir per “rebrot” o “plançó”. Israel (paràbola de tota la Humanitat) forma un poble cridat a la llibertat; però, de fet, quasi sempre havia viscut sotmès a alguna forma d’esclavitud. Com un arbre de soca tallada, no havia pogut donar els fruits de llibertat que portava dintre seu. Però els profetes havien anunciat que rebrotaria. “La soca de Jesé tallada traurà un rebrot; naixerà un plançó de les seves arrels” (Isaïes 11,1). Els evangelis ens presenten Jesús com aquest “rebrot” que els profetes havien anunciat. Sobretot l’evangeli de Joan “juga” amb aquesta paraula quan fa començar la Passió de Jesús en un “hort”, i els soldats busquen apoderar-se de “Jesús, el natzarè” (“Jesús, el rebrot”). Després de la Creu, aquest “rebrot” serà “enterrat” (plantat) en un sepulcre que també està en un “hort”  (Joan 18,1 i 19,41), lloc idoni per a rebrotar. Segons l‘evangeli de Joan, allò que han fet els agents de la passió-mort de Jesús és trasplantar el “rebrot” des de l’Hort de Getsemaní (Israel) a l’Hort del Calvari (lloc universal).

7. Hi ha comentaristes que relacionen “natzarè” també amb una altra paraula que sona d’una manera molt semblant, i que significa “salvat”. Mateu presentaria així Jesús també com a Nou Moisès, “salvat” dels seus perseguidors. D’aquí vindria la referència a la Mort dels Innocents (Mateu 2,16), decretada per “Herodes”, el nou “faraó” que, en temps de Moisès, havien decretat la mort dels nadons Israelites (Èxode 1,22).

MISSATGE.

8. “He cridat d’Egipte el meu fill”. “Li diran Natzarè”. L’evangelista, servint-se del significat d’aquests llocs, ha creat un relat literari (segurament no històric) destinat a presentar-nos Jesús com el nou Moisès i el nou Israel que inicia l’Èxode definitiu cap a la llibertat. Ell és també el “rebrot” que posa de manifest tota la força vital romanent de la Humanitat, encara que sovint sembli una soca vella i estèril, incapaç de donar fruits de bondat.

 

RESPOSTA.

9. Aquests fragments de l’evangeli de Mateu, juntament, amb les altres Lectures, han estat escollits per presentar-nos l’exemple de la Sagrada Família. Les peripècies de Josep, Maria i Jesús, i la manera de respondre-hi, poden ser per a nosaltres una font d’inspiració per respondre amb encert a la tasca compartida d’abonar i fer néixer i créixer els “rebrots” de Vida Nova que contínuament sorgeixen en la nostra vella Humanitat.

10. APÈNDIX sobre la 2ª Lectura.

La vella humanitat ha estat marcada per moltes injustícies entre les quals destaca un masclisme vergonyant que afecta la meitat dels humans. Sortosament avui hem començat a prendre consciència d’aquesta injustícia. Però “prendre consciència” d’una injustícia no vol pas dir que ja l’hàgim corregida. I l’Església, com institució, no és pas un exemple de conversió en aquest sentit.

11. La 2ª Lectura d’avui és un text meravellós de St. Pau, molt adequat per a la festa que celebrem. Penso en recomanacions com “que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu”; o també: “Estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona”. Tota la Lectura és una meravella, si exceptuem l’últim paràgraf que comença amb la frase “Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor”.

12. Aquesta frase, en altres circumstàncies, potser podria entendre’s bé. “Ser submisos a algú en el Senyor” no comporta cap classe d’inferioritat, sinó que és un comportament que neix d’un amor alliberador. Però en el context de les relacions de parella, i donada la “càrrega elèctrica” que tenen avui expressions com aquesta que ens ofereix la versió del Missal, fan que aquestes paraules siguin “dinamita pura”, i de cap manera es puguin referendar dient-ne “Paraula de Déu”.

13. Cal, doncs, que els qui preparen les Lectures vegin si en la celebració es llegeix o no aquest últim paràgraf. Penso que si es llegeix, no es pot fer com si res, sinó que cal afrontar i comentar la injusta i il·legítima interpretació que se’n pot seguir. Si no es vol comentar, segurament seria convenient no llegir-lo. Això no seria cap “censura” a la paraula de Déu sinó una mostra de voler ser-hi fidels, ja que la paraula de Déu només ens arriba encarnada en el nostre llenguatge, i el nostre llenguatge, en aquest cas, com també en d’altres, ha esdevingut un suport inapropiat que cal corregir.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada Cultura ha anat creant el seu model de família. Avui, la barreja de Cultures pot fer difícil la comprensió i l’acceptació de certs costums diferents. Què és allò que, en la vostra opinió, és necessari “salvar”? En què us fonamenteu per considerar-ho així?

2. El relat d’avui ens presenta Jesús com un emigrant des del principi. L’emigració ha provocat un llenguatge que distingeix entre ciutadans i forasters. Considereu correcte aquest llenguatge? El feu servir?