A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Daniel 12,1-3).
En aquell temps
es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials,
que vetlla pels fills del teu poble;
hi haurà un temps de desgràcies
com no se n’havien vist
des que existeixen les nacions fins aquell moment.
Però en aquell moment serà salvat el teu poble,
Però en aquell moment serà salvat el teu poble,
tots els qui estaran inscrits en el llibre.
La multitud dels qui dormen a la pols de la terra
es desvetllarà,
uns per a la vida eterna,
altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament,
Els justos resplendiran com la llum del firmament,
els qui hauran conduït el poble pel bon camí
brillaran com els estels per sempre més.
2ª LECTURA (Hebreus
10,11-14.18).
Tots els sacerdots oficien diàriament
i ofereixen sovint unes víctimes semblants,
que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist,
Però Jesucrist,
després d’oferir-se una sola vegada
com a víctima pels pecats,
s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu,
esperant que Déu faci dels seus enemics
l’escambell dels seus peus.
Amb una sola oblació
ha consagrat del tot i per sempre
els qui havien de ser santificats.
Un cop Déu ha perdonat els pecats,
ja no cal presentar cap més ofrena
per obtenir-ne el perdó.
EVANGELI. (Marc 13,24-32).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,
el sol s’enfosquirà,
la lluna no farà claror,
les estrelles aniran caient del cel
i els estols que dominen allà dalt trontollaran.
Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols
amb gran poder i amb gran majestat.
Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,
que vindran de tots quatre vents,
des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.
Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:
quan les seves branques es tornen tendres
i neixen les fulles
sabeu que l’estiu s’acosta.
Igualment, quan vosaltres veureu tot això,
sapigueu que ell s’acosta,
que ja és a les portes.
Us dic amb tota veritat
que no passarà aquesta generació
sense que s’hagi complert tot això.
El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no passaran.
Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,
ni tan sols els àngels ni el Fill;
només ho sap el Pare.»
B. LLENGUATGE.
1. Ja fa temps, vaig llegir en algun lloc que els Evangelis són “relats
de la Passió de Jesús amb una llarga
introducció”.
Per entendre la mort resurreccional de Jesús és necessari
un procés previ de conversió. Per això els Evangelis hi posen la llarga introducció.
2. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic”
(de skaton = temps finals) o “apocalíptic”
(que revela un secret). S’hi usa un
llenguatge sorprenent i difícil d’entendre, sobretot si es llegeix separat del relat
de la Passió (com sol passar). A pesar de la seva dificultat, aquest discurs escatològic, posat immediatament
abans del relat de la Passió, té una gran importància, ja que se’ns hi
ofereix la clau per interpretar el significat resurreccional de la mort de Jesús i de la mort
de tots els “crucificats”.
3. Resumint-lo molt i simplificant-lo més, podríem dir que aquest discurs presenta tot el Mal i el Sofriment de la Humanitat i les Convulsions de l’Univers com si fossin “els dolors de part” que anuncien l’infantament de l’Home
en plenitud. Al final d’aquest discurs
escatològic s’hi troben les paraules que hem llegit en l’evangeli d’avui,
on hi destaca l’afirmació més important: “Llavors
veuran venir el “fill de l’Home” (l’Home) sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat”.
4. Aquesta “visió” ens prepara per entendre el moment més
significatiu de la Passió: l’aparició de Jesús a la Creu, després
que “es va estendre per tota la terra una
foscor que va durar fins a les tres de la tarda”. En aquesta “escenificació”, Jesús no apareix com un moribund sinó com un home ple de força,
fent dos grans crits.
És cert que la majoria dels assistents
són massa “cecs” per notar la foscor i per descobrir el sentit de l’espectacle
dels crucificats, però Marc ens hi presenta Jesús com la visió avançada del fill de l’home
venint sobre els núvols amb gran poder i
majestat.
5. El significat de “la foscor
estesa per tota la terra”, en el relat de la Passió, ja ve suggerit per les paraules del discurs escatològic: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,
el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del
cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran”. Són una referència
explícita a l’inici, abans de la creació, quan “les tenebres cobrien la superfície de l’oceà” i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües (Gènesi 1,2). Déu, amb
sa paraula (“crit”) trenca les “tenebres” creant la Llum i
tota la Resta, fins arribar a l’Home.
6. A la Passió, dos grans crits de Jesús també trenquen la “foscor”
que s’havia estès per tota la Terra
(Marc 15,33).
El primer crit, dirigit
a Déu, és certament el crit del
crucificat que experimenta la gran soledat de la seva situació; però és
també el crit de sorpresa i de basarda
de qui pren consciència de ser el “primogènit de Déu”, convertit en “hereu”
de tota la Creació. Com a primogènit,
Déu li traspassa tota la seva Obra. A partir d’ara, tot és posat a les seves
mans, com explícitament afirma l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra” (Mateu 28,18). També
St. Pau, en la seva carta als Colossencs, diu: “Perquè en Jesucrist resideix corporalment tota la plenitud de la
divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de
totes les potències i autoritats” (Colossencs, 2,9).
7. El segon crit marca
l’inici de l’actuació del nou Senyor. Està en paral·lel amb la paraula
de Déu Creador: “Déu digué”. Fins a
nou vegades es repeteix aquesta expressió en el relat de la creació
(Gènesi 1).
Amb aquest segon crit,
Jesús “expira”; és a dir:
“vessa” el seu Esperit, que és la
seva força, la seva vida. Ha començat el “nou
Regne”. És el Regne de la vida-que-es-dóna. És la manifestació de
l’Home Nou, o millor: l’esclat de l’Home, que ha passat de ser simple “creatura” a ser “fill primogènit”. En l’home-Jesús la relació dels éssers humans amb
Déu deixa de ser només de “dependència vital” per esdevenir també i sobretot
una relació de “resposta lliure i amorosa”; una relació filial. Fills en el Fill.
8. “Quan serà tot això?...”
“Del dia i de l’hora, ningú
no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”.
Hi ha el “temps de la Història”. En el llenguatge bíblic,
Jesús és presentat com “el moment” en què tot
això succeirà. Jesús a la Creu, aixecat entre terra i cel, és l’espectacle
que assenyala el pas d’una situació a l’altra. “Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà
llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a
mi” (Joan 12,31).
Però hi ha també un “temps personal”. A cada un de
nosaltres arriba el moment de l’elecció: o optem per l’Home, o
menyspreem l’Home.
Quan serà això? Déu ho sap, però per la nostra part allò que se’ns
demana és vigilar, estar atents. “Vigileu” és l’expressió més repetida en aquest discurs escatològic de Jesús. El menyspreu de l’Home sempre ve
dissimulat sota la capa de “valors
importants”: “justícia”, “llibertat”, “democràcia”, “legalitat”, “ordre
públic”, “progrés”, “pau social”,...
La capacitat per distingir entre els valors-excusa i l’opció
per l’Home, arriba quan arriba...
C.
MISSATGE.
9. Al final de l’Any litúrgic se’ns presenta la figura
sorprenent del “fill de l’Home” venint
sobre els núvols amb gran poder i majestat. És la culminació reeixida del projecte de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”.
L’infantament com a
fills de Déu no és una tasca simple a causa de la inèrcia dels humans a
fer-nos “déus” pel nostre compte. Moguts pel nostre instint més primari,
pretenem alliberar-nos de Déu
constituint-nos nosaltres mateixos en “déus”
per sobre dels altres. Hem introduït en el món creat per Déu el “regne” del Domini i de la Mort.
Així el món ha quedat convertit en un espai de lluita entre l’Esperit humanitzador
i el Poder deshumanitzador. A pesar dels enganys, de les obres
espectaculars i de les aparents victòries dels “poderosos”, tot està orientat a la rehabilitació esplendorosa dels
“oprimits”. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del
cel!” (Mateu 5,10). Els “dolors de part” acabaran feliçment.
D:
RESPOSTA.
10. Tots, en un primer moment, ens trobem situats en el bàndol dels
Poderosos o perquè tenim Poder o perquè creiem en el Poder i el desitgem. I si naixem esclaus, intentem compensar-ho creant
els nostres propis espais de domini
sobre altres de més febles.
Però arriba un moment en què, si no hem decidit continuar en la foscor (“ser cecs”), descobrirem la fal·làcia i la injustícia dels comportaments
de domini, i, d’una manera o altra, sentirem la crida a solidaritzar-nos amb els qui pateixen, amb els
oprimits, amb els crucificats. És
aquest el moment en què ens ho juguem tot, segons que escoltem o no aquesta crida.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Repassant la vostra vida personal, hi descobriu moments
concrets en què se us va fer especialment visible el “fill de l’Home”? Dit d’una altra manera: recordeu moments concrets
en què se us van “enfonsar”
determinats “valors” que us impedien veure realment l’Home?
2. Com interpreteu el moment actual de l’Església? Allò que “s’enfonsa” us ajuda a descobrir l’Home?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada