Diumenge 29. B.

 >> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.

Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,

veurà una descendència, viurà llargament,

i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima

ara veu la llum;

el just, amb les penes que ha sofert,

ha fet justos els altres,

després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

EVANGELI. (Marc 10,35-45).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan els evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, ja en l’evangeli que hem llegit (versió llarga) se’ns presenta la reacció equivocada dels Dotze:

- la 1ª vegada, volen apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- la 2ª, discuteixen quin d’ells serà el més important quan Jesús ja no hi sigui. És a dir: qui el substituirà (Marc 9,34);

- avui, a la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria. Això provoca que els altres s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a). No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b). Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús el Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús, “el Messies”, el portarà a la Creu. Tots els evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar al cartell de la Creu: “Aquí teniu el vostre rei”.

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet necessari aquell espectacle. A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies poderós”.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea”. Els Dotze, no hi eren (Marc 15,39ss).

Després de l’espectacle, tot va començar a canviar. Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en Jesús “l’Home-Germà”.

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les conseqüències del Poder: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es troba en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom. No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servim per amor. No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo. Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona.

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i de la nostra Església. De fet, la mateixa Església nostra inclou un Estat: El Vaticà. I com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa necessàries per a tothom unes estructures de Poder. És la primera “necessitat” del Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima maquinària que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” ho són només perquè “ofereix” aquelles coses que la mateixa Administració exigeix als súbdits. Així, per exemple, donar permisos i papers que la pròpia Administració ha fet “necessaris”. La burocràcia s’alimenta devorant els propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) bloquegen en bona part el sorgiment d’autèntiques comunitats cristianes adultes i creadores de comunió.

7. En l’estructura piramidal de l’Església és urgent corregir el sentit o la direcció de la vida cristiana. La vida cristiana no es genera a la punta de la piràmide per anar baixant fins a la base, sinó que es genera i viu en la base. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

Si les diferents comunitats de la base senten la necessitat d’organitzar-se i crear estructures que ajudin a la comunió entre elles, ja ho faran. És possible que l’Església vagi prenent forma de piràmide, però aquesta només estarà d’acord amb l’Evangeli si es genera des de la base. Segurament va ser així en un principi, però, des de fa molt de temps, el virus del Poder ha infectat l’Església invertint el flux eclesial. Però el flux de la vida eclesial, quan s’inverteix, desapareix.

Amb tot, avui dia hi ha molta, moltíssima vida en l’Església a pesar de l’esclerosi de les seves artèries oficials. És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8). No obstant, és urgent aplicar a l’Església l’eficaç antivirus que tenim a disposició: l’Evangeli.

8. És ben simptomàtic que avui tants germans s’estiguin desapuntant de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per a res. Ja en tenim prou (i de sobres!!!) amb haver d’aguantar els Poderosos que cada Estat genera.

No obstant, i per sorprenent que sembli, sota la clova de les estructures de Poder de l’Església, hi ha un Missatge altament alliberador. Cal trencar aquesta clova, i el mateix missatge ens farà de nou permeables a la Vida-Comunió.

9. Amb tot, cal no descuidar una cosa: no hi hauria Poderosos si nosaltres no els generéssim. Hem de ser conscients que cada vegada que donem Poder a un company estem preparant la seva “crucifixió”.

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no es senten “superiors” als altres. El problema no és tant de “superioritat” com “d’inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús (Mateu 23,9), diem “pare” als qui són germans. Els “Poderosos” en si mateixos no podrien fer gaire mal, ja que són pocs i són un simple “producte”. El mal important en l’Església (i en la Societat) ve provocat sobretot pel gran número de persones que han decidit portar-se com “inferiors”, i servir de pedestal per convertir en “poderós” un company en qui, després, puguin identificar-se.

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar-se “col·laboradores” en allò que el mossèn digui. Quan arriba un nou bisbe a una diòcesi molts capellans esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma ( el “Papa”) apareix impregnada de servilisme. Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’evangelista Marc no escriu aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real. Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?