A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 4,32-34.39-40).
Moisès digué al poble:
«Recorre totes les èpoques que t’han precedit,
des del dia que Déu creà l’home sobre la terra;
investiga d’un cap a l’altre del cel,
a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest,
si mai s’ha sentit dir que un poble
hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc,
com tu l’has escoltada,
i hagi continuat amb vida;
si mai s’ha sentit dir que cap déu
hagi intentat anar a treure per a ell
un poble que vivia en poder d’un altre,
combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis,
amb mà forta i braç poderós,
amb fets esglaiadors i extraordinaris,
com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte,
i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls.
Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu:
ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre;
recorda-ho sempre en el teu cor.
Compleix els seus decrets i els seus manaments
que jo et dono avui,
perquè siguis feliç amb els teus descendents,
i visquis molts anys en el país
que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»
2ª LECTURA (Romans 8,14-17).
Germans,
tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu
són els fills de Déu.
Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus
que us faci viure una altra vegada en el temor,
sinó un esperit que ens ha fet fills
i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»
Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit
per donar testimoni que som fills de Déu.
I si som fills, també som hereus:
hereus de Déu i hereus amb Crist,
ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.
EVANGELI. (Mateu 28,16-20).
En aquell temps,
els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,
a la muntanya que Jesús els havia indicat.
En veure’l es prosternaren.
Alguns, però, dubtaren.
Jesús s’hi acostà i els digué:
«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.
Aneu a convertir tots els pobles,
bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,
i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»
B. LLENGUATGE.
1. El fragment que hem llegit és l’acabament de l’Evangeli de Mateu. Les paraules i
expressions que s’hi fan servir constitueixen una inclusió amb el relat de les Temptacions que Mateu situa al començament de la vida pública de
Jesús. Però hi ha un canvi important: en les Temptacions, Satanàs hi apareix com l’Amo del món que ofereix a Jesús el domini sobre totes les coses si es prosterna i l’adora. En
canvi ara, a l’acabament de l’Evangeli,
és Jesús qui es presenta com aquell a qui “Déu
(no Satanàs) ha donat plena autoritat
al cel i a la terra”.
Amb aquesta inclusió invertida, Mateu situa tota l’obra de
Jesús dintre el context d’un “canvi d’Amo”.
Fins a Jesús, l’Amo és, de fet,
Satanàs, personificació de les Relacions de Domini entre els humans.
Jesús, ressuscitant, li pren l’armament
que el feia invencible (Mateu 12,28s), és a dir: la seva capacitat de matar, i inaugura un nou Regne: el Regne de la Germanor
que té l’Home com a rei (Mateu
25:31ss).
2. La missió dels deixebles és anunciar aquest nou Regne, invitant tothom a entrar-hi per gaudir-ne.
“Aneu a convertir tots els pobles,
bategeu-los...”. “Convertir” i “batejar” no s’ha pas d’entendre en sentit confessional, com si es busquessin
“clients” per a una nova Religió, sinó que és allò que des del començament de
la predicació de Jesús estava previst: “Veniu
amb mi i us faré pescadors d’homes” (Mateu 4,19). “Pescadors”, perquè el “mar”, amb els seus monstres marins, i amb la seva capacitat d’engolir els vivents, és
un símbol del Regne de la Mort, on hi
domina el príncep d’aquest món”. El Regne de Jesús s’inicia amb el “Crucificat”. La “vida donada pels altres” és l’element principal i constitutiu
d’aquest seu Regne. “Ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he
manat”.
El “regne de Jesús” no
és una alternativa al “regne
d’aquest món” sinó la seva transformació radical. El regne d’aquest món sempre acaba matant;
el regne de Jesús permet transformar
la mort en una “vida que es dóna”, assumida en la Vida mateixa de
Déu. Per transformar el regne d’aquest
món Jesús no fa servir exèrcits,
sinó que li dóna el seu “esperit”,
que permet als qui l’acullin passar de ser “posseïts
per l’esperit maligne” a ser “ciutadans
lliures” perquè han rebut
l’Esperit Sant que els fa “fills” (Lluc 6:35; 20:36).
3. Si la litúrgia ens proposa avui la lectura d’aquest final de
l’Evangeli és perquè s’hi esmenta explícitament la Trinitat: “...bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i
de l’Esperit Sant”.
Acabats els cicles de Nadal i de Pasqua, la litúrgia celebra avui
la Festa de la Santíssima Trinitat
com a resum i síntesi de tota l’obra de Jesús. Tota
l’obra de Déu és trinitària.
Aquesta festa vol fer ben explícit un canvi en la nostra
manera d’entendre Déu. Les limitacions de la nostra
intel·ligència no ens permeten parlar de Déu sense imaginar-lo d’alguna manera. Donat que l’imaginem, convé superar la possible
tendència a imaginar-lo com un solitari
que viu allà al Cel, al seu Món,
i que es “distreu” una mica ficant-se
en les nostres vides...
Algú va dir que si les vaques pensessin, imaginarien Déu com la “Gran Vaca”. També els humans
tenim la tendència a imaginar-lo com un “Gran Home”. I un Gran Home sovint l’entenem com algú molt poderós, independent, únic
en el seu poder.
4. Doncs, bé: en Jesús descobrim que aquesta manera d’imaginar Déu
és fortament equivocada. Si volem imaginar Déu, cal més aviat imaginar-lo com a
“família”, i que ens invita a
participar de la seva vida familiar.
5. Hi ha una incongruència lingüística en el text que hem llegit.
Jesús diu: “... bategeu-los en el nom del
Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. “El Fill” és ell mateix. Per
tant, hauria de dir: bategeu-los en el
nom del Pare, en el meu nom i en el de l’Esperit Sant. Per què en
les paraules de Jesús s’hi parla del “Fill” com si no fos ell mateix?
Està clar que aquestes paraules no les va dir directament Jesús.
St. Mateu les posa en boca de Jesús, però en realitat era una fórmula baptismal de les primeres
comunitats cristianes, i ho és encara avui dia.
Mateu no té inconvenient a posar-les en boca de Jesús perquè les
primeres comunitats (i també ara) eren molt conscients de ser “l’expressió de la vida ressuscitada de
Jesús”. Jesús és vivent, i continua parlant
a través de la Comunitat. La Comunitat és el “cos” de la seva vida
ressuscitada.
6. No solament aquestes paraules d’avui, sinó també moltíssimes
altres paraules i accions que els
evangelis atribueixen a Jesús, no pertanyen directament al Jesús
individual que va caminar per Palestina fa uns 2000 anys, sinó que pertanyen al
Jesús vivent en la comunitat.
Saber exactament què va dir i què no va dir el Jesús històric de Palestina és difícil.
Alguns estudiosos ho estan estudiant, perquè seria “interessant” saber-ho. Amb
tot, la fe no és fe en una persona que va existir fa dos mil anys sinó fe
en Déu, que per Jesucrist, fa dos
mil anys i ara, ens invita a participar de la seva Vida familiar.
Aquesta manera d’entendre el missatge evangèlic és especialment
important avui dia, en una societat plural. Ens protegeix de tota temptació fonamentalista. Segons els Evangelis,
Jesús és “l’home” en qui es fa plenament visible l’amor de Déu a la Humanitat.
Allà on hi ha un ésser humà que acull el do de Déu, allà se’ns fa trobadís el “protagonista” dels Evangelis, encara que
sigui fora de l’àmbit “cristià” o “religiós”.
C.
MISSATGE.
7. Allò que l’Església vol expressar a través de la paraula “Trinitat”
constitueix la novetat i el nucli més essencial i característic de l’Evangeli.
Donat que cada un dels humans coneixem per experiència pròpia allò que és el
“Poder” i allò que és “l’Amor”, potser podríem dir que, en la Trinitat,
confessem que “Déu és Amor”, i no pas Poder
(si l’entenem des de la nostra experiència de Poder).
8. No va ser fàcil als primers
cristians trobar un llenguatge adequat per parlar de Déu-Pare, de
Jesús-Fill i de l’Esperit Sant. Ho podem comprovar encara avui en el llenguatge
tan complicat del “Credo” de la missa. Van haver-hi fortes discussions,
divisions, excomunions i, fins i tot, baralles.
L’actual “Crec en un Déu”
de la missa ens ve de l’any 451 (Concili
de Calcedònia, ciutat al costat de Constantinoble, actualment Istanbul)). El del Catecisme ens ve de l’any
325 (Concili de Nicea, també al
costat de Constantinoble)
9. Avui, quan es busca un diàleg amb les altres Religions, aquest
llenguatge pot convertir-se en un obstacle.
Des del Judaisme i l’Islam, el concepte de Déu-Trinitat és entès com una infidelitat al monoteisme (“Un
sol i únic Déu”).
Convé ser conscients d’aquest fet i intentar anar trobant un llenguatge que no provoqui aquest
rebuig. Seria una llàstima que, per una qüestió de llenguatge, aquests companys
nostres es vegin privats d’un missatge realment “bona notícia”, i que no presenta cap incongruència amb la seva
Religió.
Evidentment, la nostra fe en Déu inclou la confessió de l’absoluta
Unitat de Déu. “Pare, Fill i Esperit Sant” no són tres Déus; vol ser simplement
una manera (potser no gaire reeixida) d’expressar la manera de ser (viure) de
l’Únic Déu en relació a nosaltres.
Parlar de “Tres Persones” possiblement no sigui avui la millor manera per parlar de Déu, ni de cara a l’Islam ni de cara a nosaltres mateixos.
Parlar de “Tres Persones” possiblement no sigui avui la millor manera per parlar de Déu, ni de cara a l’Islam ni de cara a nosaltres mateixos.
10. Semblantment, des de les Filosofies-religió
orientals, fortament marcades per una experiència
que, en el nostre llenguatge, s’assembla a totalitat o plenitud, la idea d’un Déu-persona resulta absurda i,
fins i tot, escandalosa, ja que la “individualitat” és intuïda com un trencament
de la Plenitud, i sentida com un mal.
També aquí és convenient anar trobant un nou llenguatge que
permeti conjuminar “Plenitud” i “Persona”: dues dimensions que poden semblar contradictòries, però que, ben
enteses, ens poden servir per acostar-nos a la “Realitat Total”.
D:
RESPOSTA.
11. Per “il·lustrar” el concepte de Trinitat solen
proposar-se diferents exemples: “tres branques formant un sol
arbre”; tres colors (vermell, verd i blau) que fan una sola i única
llum (blanca); tres dimensions que formen un sol objecte; triangle;...
No ens ha preocupar tant fer concordar
números diferents (l’1 i el 3). Allò que cal és madurar en la nostra vivència de l’Amor. El “misteri” de la
Trinitat no és pas diferent del “misteri” de l’Amor.
Cada un de nosaltres és invitat a entrar en aquest misteri. Tot i ser un “misteri”, és també una realitat de la qual en tenim experiència,
tant passiva (som estimats) com activa (estimem).
Només l’Amor ens permet “sintonitzar” amb la manera de viure
pròpia de Déu, diguem-ne Trinitat, Família, Vida, Llibertat, Comunió, Plenitud,
Totalitat, Misteri,...
Segurament alguna vegada haureu sentit algú que deia: “Quan em vaig enamorar, vaig adonar-me que
començava a viure realment. Abans, la meva vida no era pròpiament
“vida”. Ara visc, i no sé imaginar-me a mi mateix sense viure pel meu
amor, i sentir-me acollit per ell”.
St. Pau, en la seva carta als Gàlates (2,20), confessa: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en
mi”.
Són un? Són dos? Són tres? Tant se val. És l’amor.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Tot allò que es fa en l’Església comença “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”; i sol acabar
proclamant “glòria al Pare, al Fill i a
l’Esperit Sant”. Quins efectes té aquest fet en la manera de fer allò que
feu?
2. ¿Us sembla que a vegades, en la manera d’afirmar que “en Déu hi ha tres persones”, s’ha entès
com si fossin tres Déus?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada