Sants Pere i Pau

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11)

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Mateu 16,13-19).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

(Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

-Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

Però Jesús es girà i digué a Pere:

-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes).

LLENGUATGE.

Altres Apunts >> Diumenge 21 de l'Any A.

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Pregunta la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre la gent i els deixebles.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

2. La resposta de la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut una revelació del Pare del Cel.

3. Però no s’ha de prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni els deixebles entenen el significat de la seva resposta.

(Per facilitar la comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns versets més).

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent exhibició de poder diví per imposar la justícia, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti ser un condemnat entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús vencerà el mal per salvar el malfactor.

Déu anul·larà les sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol.

6. De moment, ni els mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa. Jesús els corregeix amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).

    

7. “Tu ets pedra o roca”.

La confessió de Pere és el fonament de la Nova Comunitat, o del Nou Regne de Déu, ben construït sobre roca, capaç de resistir les riuades que el voldrien sotmetre al “Regne de la Mort”.

El nou Regne de Déu i el vell Regne de la Mort cara a cara.

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23). El Regne de la Mort és poderós, ja que el Poder és la seva marca; però no triomfarà perquè, en el Món creat per Déu, el Poder és una equivocació.

8. Les portes del Regne de la Mort engoleixen tothom qui cau sota el seu poder, i no hi havia, fins ara, ningú per obrir-les. En canvi, el Regne de Déu té servei permanent de porteria per poder entrar i sortir. És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

9. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes claus: no són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple més de paral·lelisme bíblic; és a dir: una manera de donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. Entre els dos regnes oposats, tot aquell que es lliga (s'uneix) amb l’un, queda deslligat (alliberat) de l’altre.

10. La feina de Pere, i de tots els deixebles de Jesús, és mantenir obertes les “portes” del Regne de Déu perquè tothom pugui ser lligat a la seva Vida deslligant-se del Regne de la Mort.

11. Un text amb sobrecàrrega...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser perseguida i va ser convertida en religió oficial de l’Imperi. Els deixebles del Crucificat fan aliança amb el Poder, i els seus representants comencen a ser poderosos.

Paraules de Jesús com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a legitimadores del “Poder” dels successors dels apòstols.

12. A partir d’aquí es podia esperar tot. I va venir el pitjor: la pèrdua de la identitat cristiana i la dramàtica divisió de la Comunitat Cristiana.

Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

13. Mentre confonguem Autoritat i Poder, quedarem dividits, perquè el fruit natural del Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la propietat dels “seus”.

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un cor obert. Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida. No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans: germans, amb tanta riquesa de vida, que podem ser molt diferents els uns dels altres.

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (vivificador).

Confessar que “Jesús és Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe. Però podem no entendre-ho correctament. Sembla que el criteri per saber si ho entenem correctament o no és l’acceptació que el messianisme de Jesús passa pel Calvari: exhibició de la vida que es dóna (servei).

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès.

RESPOSTA.

16. Si avui no hem llegit les Lectures del diumenge, és perquè la festa de St. Pere i St. Pau és una festa "important".

Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

17. I, potser, aquí podem descobrir la “resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

Sembla que a l’Església sempre hi ha hagut, i encara hi ha, un excés de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes). Això està en contradicció explícita amb el que demana l’Evangeli: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

18. És freqüent criticar El Vaticà i la forma jerarquitzada que ha pres la Comunitat Eclesial. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir. Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El culte a la personalitat és una forma d’idolatria, la culpa de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Qui és Jesús, per nosaltres?

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer?

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?